Beuré de la teva aigua

Beuré de la teva aiguaLa Gleva, 14 de setembre de 2024No és cap novetat que a Barcelona es tornin a programar els mateixos espectacles —una tendència a celebrar, quan es fa amb la mesura que toca. Ara bé, hi ha una cosa que ens fa parar especial esment a la reposició de Beuré de la teva aigua: de l’espectacle original només en queden els primers dinou minuts. També s’hi ha afegit un actor nou. Del tríptic que presentaren fa dos anys a Igualada i al Dau al Sec només n’ha romàs la primera part. Aquesta escabetxina, lluny de ser símptoma d’un desmesurat deliri creatiu, fa manifest el compromís de l’equip artístic amb la qualitat peça, disposats a fer un esforç –sempre penúltim– per fer-se càrrec «d’un material que encara no havia tancat les darreres fases del seu procés creatiu»[1]. O no, i simplement s’han cansat de fer sempre el mateix. Qui sap. Sigui com fos, els espectadors de la versió primerenca ens veiem obligats a tornar-hi: tant per reviure el colpidor monòleg inicial com per descobrir quina una de nova l’han feta.Ens rep la projecció d’una festa: una rotllana d’homes i dones d’algun país de l’Orient Mitjà. La cinta es reprodueix en bucle i sembla pertànyer a una altra època. No deixa de ser un vestigi d’antany, una dansa antiga de quan del cel només hi queien gotes. A la recerca del temps perdut. Comença la primera part.Entra en Yafar. Pobre, ¿què t’han fet? Sembla que l’acabin de treure d’entre les runes d’un edifici esfondrat. Les ulleres de sol li configuren una mirada perduda, uns ulls cap enlloc. La caracterització d’aquest pagès palestí és profundament colpidora. Cada passa que fa és una lluita per la vida, però la mort li trepitja els talons. És la immobilitat total. Fins que apareix la veu. Marc Tarrida fa un treball d’orfebreria: fa de cada paraula una ferida infinita. Yafar es presenta: ens explica que durant els darrers tres anys li han bombardejat les seves terres trenta vegades quasi un cop per mes ell abans tenia animals i verdures vivia amb la seva família el seu germà que no havia begut mai la seva germana ella ja no parla li van foradar la panxa més valdria estar morta ell tenia tomàquets cultivava els millors tomàquets de la regió eren roses i dolços i hi havia qui es jugava la vida per un tast d’aquells tomàquets en Mahmud tampoc no li quedava res els tomàquets li recordaven als llavis de la seva dona eren dolços quasi més dolços però no li diguis si a ella si la veus en Mahmud en Mahmud en Mahmud…La cadència del text de Dobrin Plamenov no ens deixa respirar, la tensió és màxima. En Yafar ens parla com si cada paraula pogués ser la darrera. Tarrida està excel·lent, treballa des d’un lloc molt petit per mostrar la veritable fondària del dolor d’aquesta història. Dinou minuts de pluja de metralla. Dinou minuts de pols arrapada a la pell. Dinou minuts volent tornar a tenir una taula plena de tomàquets amanits, ben dolços, com ho foren els últims instants de Yafar. Comença la segona part.Francesc Marginet inaugura el nou material de l’espectacle. Ara som a Turquia, a una presa d’aigua que vigilen dos soldats interpretats Marginet i Tarrida. Són tot un contrast els silencis i la lentitud del segona peça. És l’altra cara de la moneda: la guerra també és allò que no passa a cara alta, és l’espera, la nit i el silenci. La quarta paret es tanca i els dos soldats, que no s’havien vist mai abans, es veuen empesos a relacionar-se. La conversa convida a reflexionar sobre la possibilitat del diàleg durant el conflicte. ¿Es pararà l’enemic a escoltar els nostres raonaments? ¿Quin abast té la comprensió del conflicte? ¿Pot una bona reflexió retenir la metralla? Marginet encarna les conviccions d’un exconductor de taxis pacifista, que havia somiat que una dona l’assassinava. Tarrida, pel seu cantó, les d’un soldat que prefereix no fer preguntes. Malgrat el desacord entre els soldats, és innegable la complicitat entre els dos actors. Ni tancs, ni guerrilles, Plamenov ens mostra que és prou una conversa a altes hores de la nit per fer escalar el conflicte, a tall de tragèdia. Comença la tercera part.Ens conviden a relaxar els ànims, ¿algú vol una copeta? Entra un Marginet entusiasmat, extremadament carismàtic, que se’ns afegeix al brindis. Ens inclou en la seva celebració, i ens convenç amb el seu gran domini de la retòrica: celebrem amb ell el seu èxit empresarial. No és fins que apareix a escena un conegut seu que ens adonem de la naturalesa del seu projecte. Ens han reservat per l’acte final una de les formes més implacables de violència: l’abús de poder. El dramaturg torellorenc ens brinda un relat ple de contradiccions i capgiraments, dins el qual els dos actors es mouen amb una soltesa admirable. La copeta de cava ens fa còmplices des del primer minut de la tragèdia. ¿Fins a quin punt podem escapar-nos de la nostra responsabilitat com espectadors? Voldríem fer alguna cosa, però l’aparell teatral ens mana que seiem, obedientment, al nostre seient. Sentim la mateixa nul·litat –fins i tot un cert sentit de la complicitat– respecte al conflicte palestí. Un grandíssim final ens mostra que no existeixen els herois, ningú lluita desinteressadament per cap causa. Tampoc no guanyen mai els bons. Tampoc no és tan certa la veritat. Com tampoc no és tan justa la justícia, sempre que hi hagi algú al poder disposat a canviar el relat de la història.«No fa gràcia, l’espectacle. No vingueu a riure», ens adverteixen els actors en un vídeo promocional. Aquest espectacle és un fragment dolç, honest i dolorós del patiment palestí. M’ha despertat una enorme simpatia l’honestedat del monòleg del Yafar. Les rialles són més dolces quan portes llàgrimes arrapades a les galtes. Beuré de la teva aigua sembla haver entrat «en la seva definitiva etapa de cristal·lització, assolint, a nivell de categoria que li correspongui, la condició de clàssic, i, com a tal, d’intocable»[2]. La fondària del conflicte palestí és inabastable. Aquest espectacle se’n fa responsable, acorant-nos amb precisió infinita les fibres de la nostra sensibilitat.Guillem Galmés Riera@guillemgalmes_ [1] RIERA, Miquel Àngel (2004), El pis de la badia, dins Obra poètica completa (1953-1993), Port de Pollença, Edicions del salobre, p. 172.[2] Ídem.

Beuré de la teva aiguaTeatre de l’aurora, 9 d’octubre de 2022 Vivim congelats en la desesperança. No canviarem el món. Mirar el futur és l’abisme on ens aboquem, inevitablement. Respondre-hi té poc sentit. Els joves veiem com el pou del que vindrà es buida d’aigua i quedem amb els llavis secs i els ulls en blanc. La consciència ja no ens serveix, som immunes a les imatges dels cadàvers a la platja i les contradiccions no ens alimenten a lluitar. Aquesta sembla la sensació generalitzada. Alguns n’hi diuen “ecoansietat”, d’altres “la generació de les dues crisis”. Sigui com sigui, els joves ja no prenem per companya la tristesa dels protagonistes de La malaltia; ni tampoc ens omplim de ràbia combativa com a La meva violència. Sembla que ara, en nosaltres, hi plana la fredor, el buit. Com un cubicle de color blanc nuclear.Quan t’assequen el pou de casa per obligar-te a disparar, costa trobar una escletxa d’optimisme. Quan ja no pots cultivar els tomàquets carnosos que arrencaven el somriure del teu amic, el teu discurs és fred i cru. Quan impulses consciència i no pots canviar res, és difícil transmetre esperança. Quan la teva condició de víctima et fa botxí, ni abraçar els pares sembla reconfortant. Beuré de la teva aigua és una carta pessimista, un retrat amb moltes ombres.Marc Tarrida es posa a la pell del Yafar, d’ell mateix i d’un guàrdia civil. Tres monòlegs lligats per la crisi climàtica i, sobretot, per la sensació de frustració. La guerra a Palestina explicada en primera persona. La desil·lusió d’un actor que sap que el teatre és inútil. La crisi vital davant la crisi migratòria.El text de Dobrin Plamenov és de frases curtes i directes. No deixa espai al dubte i les vacil·lacions. T’empeny al malestar com una onada arrossega un cos a la deriva. La brevetat i les paraules esmolades prenen en cada monòleg una dimensió diferent: en el primer, es tornen poesia; en el segon, es fan honestedat i distensió; en el tercer, es transformen en el dolor amarg dels adeus. Tres punts de vista i un sentiment. Tres veus diferenciades i un missatge comú. Una lliçó no alliçonadora.La direcció (del mateix Plamenov) deixa l’actor sol escena i despullat de pràcticament tot artifici. Només algun reforç audiovisual en les parets immaculades. Marc Tarrida, però, supera el repte amb nota. Deixa enrere la comicitat dels muntatges amb la companyia Dúo Fàcil (Bollywood, Bombay, Barcelona, etc.) i abraça la tragèdia més profunda. No li havíem vist una cara tan fosca ni participant a d’altres muntatges com El quadern daurat, Eufòria o El desig del cor. El to de les paraules és volgudament poc emocional i, per contra, deixen en l’espectador el regust que volen, el del got buit i l’ànima eixuta. Un treball actoral intens, quirúrgic, cerebral, exigent i, sobretot, magnètic.Els escenaris s’omplen de desencís mirant el futur, així ho comprovàvem al TNT, posant-ho en evidència a la crítica d’El futuro. Llençar-se a l’humor o a la desil·lusió és una tria de cada espectacle. Quins horitzons tenen els creadors si els espectadors preveuen futurs distòpics? Caldrà veure-ho i parlar-ne.Gel que es desfà i aigua estancada. Pous que s’assequen i indústries que en fan negoci. Cossos inundats i llàgrimes seques. Veient això, el Marc (en escena) mostra la realitat amb dades i preocupacions. És bona persona, però les preocupacions són diferents de les del Yafar, per exemple. Reconeix que no hi pot fer res i s’atreveix a fer-ne autoironia. Sap que la platea, també privilegiada, hi empatitzarà. La companyia sap que és incert saber si el teatre ens canviarà, però vol intentar-ho. Potser no serveix de res, la consciència. Potser no serveix de res, anar al teatre. Potser no hi ha res tan necessari.Martí Rossell Pelfort@martirossellpelfort