Art

Art Teatre Goya, 3 de febrer de 2017 L’amistat de quinze anys dels tres protagonistes d’“Art” trontolla quan un d’ells decideix comprar-se, per una xifra desmesurada, un quadre blanc amb ratlles obliqües de color blanc. I això ens fa preguntar, tant poder té la simple concepció de l’art o ja hi havia un rerefons? Per fer aquesta adaptació de l’obra de Yasmina Reza, Miquel Górriz se serveix d’uns ingredients que ja de per si donen resultats. Per una banda Francesc Orella, que agafa les regnes del Marc, un personatge pragmàtic i tancat en el passat que no s’allunya gaire del seu famós paper a la sèrie Merlí. Per l’altra Lluís Villanueva interpreta al Sergi, qui s’estrena a aquest món de col·leccionista amb el famós quadre blanc que serà el tret de sortida. I entremig hi trobem el Pere Arquillué, l’Ivan. L’Ivan és un personatge reconciliador dels dos pols oposats descrits anteriorment i a la vegada el qui sempre acaba rebent. Pere Arquillué resulta una grata sorpresa al interpretar un paper que s’allunya del que és més conegut. Deixa de banda el posat de superioritat i duresa per encarar un paper tendre i fràgil que li escau molt més del que pugui semblar a simple vista. Aquest canvi es pot veure clarament en el registre de la seva veu, que puja de to i adquireix un punt més tendre sense perdre la potència ni allò que el caracteritza. Els tres grans actors aconsegueixen crear relacions verídiques en els personatges a través d’una gesticulació molt natural i escoltant-se en tot moment. També funciona molt el bé el joc de trencar la quarta paret per fer anotacions i parlar directament al públic. Aquests punts són essencials ja que els actors són capaços d’emplenar el moments i temes en què el text és queda curt. I és que al ser fidel a l’original, el guió no abandona aquest estil posh i burgès, de paraules recargolades, il·lustrades i en desús. Això ajuda a reflectir les seves personalitats però a la vegada fa que al públic (especialment el jove) a vegades li soni artificial i li costi més connectar. És a dir que és una obra recomanable per tot tipus de gent i edats com a conseqüència del repartiment, però en canvi el text fa que sigui més adient per a un públic més adult. A l’obra li hauria estat més adequat un teatre més petit i és que el Teatre Goya a vegades es fa massa gran. Tot i que en tot moment l’entonació, volum i la vocalització són sorprenentment els adients (fins i tot en el trepidant monòleg del personatge Ivan), al darrere del teatre es fa més difícil apreciar als actors i part de les expressions facials es perd amb la distància. Malgrat tractar principalment el tema de l’amistat, Yasmina Reza aprofita l’obra per encarar diferents punts de vista sobre l’art, sobretot el modern. Curiosament per això en cap moment s’imposa al públic una sola opinió. “Art” no fa més que deixar conceptes, idees i opinions damunt la taula i és el públic el qui decideix amb què es queda.

  Art Teatre Goya, 2 de març de 2017 [caption id="attachment_280" align="aligncenter" width="723"] © Grup Focus[/caption] El passat 19 d’octubre es va estrenar “Art” al Teatre Goya, una comèdia de la dramaturga Yasmina Reza, dirigida per Miquel Gorriz i protagonitzada per tres grans del teatre; Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva. L’obra es basa en una idea molt senzilla: En Sergi (Villanueva), aficionat a l’art contemporani, decideix comprar un quadre blanc per 200.000 euros. Aquesta adquisició aconsegueix al llarg de l’obra que tres amics de tota la vida vulguin acabar amb les seves respectives amistats. L’obra aconsegueix un punt de surrealisme a través de l’exageració i caricaturització dels personatges que provoca el riure del públic, però sense ser excessiu, de manera que ajuda a l’espectador a entendre els tres punts de vista i creure que ha viscut la situació de cada un. Ja que més enllà de la comèdia, l’obra pretén fer-nos reflexionar sobre el concepte complex de l’art. Per una banda tenim el Sergi, que defensa la seva compra i creu justificat l’alt preu pagat; ell representa la gent aficionada a l’art i a la cultura en general, que s’aprofita del privilegi de saber-ne sobre el tema, per creure’s superior i donar lliçons a la resta. Per altra banda, tenim en Marc (Orella), que considera el quadre una merda; ell en canvi, representa la part de la població que no s’interessa ni entén d’art però que es creu amb el dret d’opinar sobre què és o què no és art. Per tant, ens trobem amb dos personatges, en que cap d’ells té raó perquè els dos consideren que la seva opinió és l’única vàlida. Finalment, com a àrbitre trobem el pobre Yvan (Arquillué), que no està tenint una setmana fàcil i que intenta donar la raó als dos (cosa impossible) per aturar l’eterna discussió. Es tracta d’una obra molt ben perfilada, que combina la comèdia amb una capa de profunditat reflexiva sobre l’art. Tot i així, la reflexió potser no és prou clara durant l’obra i hauria de tenir més pes. Part del públic probablement es quedi en la primera capa (la còmica) i no indagui en la reflexió; posicionant-se amb en Marc i considerant que és una compra absurda. L’elecció d’un quadre completament blanc és per deixar clar que és una metàfora, que representa un concepte, però pot ser que no sigui evident i alguna gent realment pensi que l’obra va sobre valorar si un quadre blanc té valor. Segurament hagués sigut més adient un final en el qual els personatges reflexionessin sobre el tema, més que un final còmic com el que ens trobem.

Art Teatre Goya, 3 de febrer de 2017  https://www.youtube.com/watch?v=VZE_iFzCcKE

Art Teatre Municipal de Girona, 30 octubre de 2017 Aquesta és la gran comèdia de l'actriu i escriptora Yasmina Reza internacionalment coneguda, gràcies a Art, i guardonada amb nombrosos premis. El text francès ha estat traduït a diferents idiomes d'arreu del món: des del 1994 l'obra s'ha anat interpretant una vegada rere una altra i per això és altament coneguda. El text ha estat traduït al català per Jordi Galceran. Ignoro si la traducció arriba a l'altura del que diuen les crítiques sobre l'obra original, perquè no l'he llegit ni vist, però és un plaer gaudir de la seva fluïdesa, com encaixen les paraules en cada frase, la ironia, l'ambient que crea el text i el ritme. Jugat del dret i del revés segur que és un text que funciona perquè està viu. L'obra, dirigida per Miquel Gorriz, pren un dinamisme natural i casual, sense arriscar massa per què el text no ho necessita. Planteja les repercussions que pateixen tres amics, interpretats per Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva, després que un d'ells comprés, per una quantitat desmesurada de diners, un quadre abstracte "Blanc sobre blanc". El diàleg debat valors tan universals com l'amistat, la hipocresia, el compromís, la tolerància i la sensibilitat, que estaran en joc durant tota la història. El joc de la diferència de caràcters dels personatges és divertit, la seva interpretació i el ritme de la comèdia ens van fer gaudir una bona estona. Tot i això em sembla que estaven estripats a diferents nivells. També em faltava energia al teatre, el magnetisme i l'emoció que et fa moure els budells per una estona. Potser hauria estat diferent si hagués vist l'espectacle en una sala petita, ja que em trobava a l'amfiteatre del Teatre Municipal de Girona. L'escenografia es compon per un mobiliari de menjador contemporani, emmarcada per tres rectangles, que en alguns moments els actors mouen per canviar l'escenari. L'attrezzo estrella és el famós quadre blanc, el qual hi ha qui hi veu un univers. La il·luminació és tan senzilla com l'escenografia. En certs moments que els personatges parlen cap al públic en mode d'apart, és quan més canvia. Si ho haguessin complicat més, el més segur és que quedaria fora de lloc. Si us agrada el teatre de text de qualitat i la comèdia, és una bona opció per anar al teatre en família un vespre de cap de setmana. Maria Cambil @SraKetchup

Art Teatre Municipal de Girona, 8 d'octubre de 2017. [caption id="attachment_1518" align="aligncenter" width="376"] Foto: David Ruano[/caption] Un escenari tot  blanc. Al bell mig un sofà. Tres homes que duen a l’esquena 15 anys d’amistat (o això creuen) tot i que entre ells es descriuen de la manera següent: el Sergi (Lluís Villanueva) és un iconoclasta rata d’exposicions amb qui et pots fer sempre un tip de riure; el Marc (Francesc Orella) és un condescendent que dóna l’esquena al món, posseït per un desdeny malèvol i unes opinions esmolades que ratllen el menyspreu; i per últim l’Ivan (Pere Arquillué), l’amic que té el paper de reconciliador i a més és un home tolerant (la qual cosa en matèria humana ens asseguren que és un dels pitjors defectes). Art, escrita el 1994 per la dramaturga francesa Yasmina Reza, versa sobre les disquisicions originades per la nova adquisició de la col·lecció del Sergi: un quadre blanc pintat de blanc en el qual, si acluques els ulls, el propietari assegura que hi pots entreveure unes ratlles també blanques. L’autora ha guanyat diversos premis internacionals per aquesta obra com en poden ser el premi Molière o Laurance Olivier. Reza utilitza la recerca de la frontera del què és art i del què no ho és com a pretext per desencadenar un diluvi de retrets i burles que ens parlen de la naturalesa de l’amistat. Així, sentim frases com: “Per què ens veiem tant si ens caiem tan malament?”, “Sempre parles de les persones en relació a tu, aprèn-les a valorar per elles mateixes” o “Jo no vull tenir una existència pròpia, només vull ser el teu amic”. És de destacar la traducció al català duta a terme per Jordi Galceran i Ferrer que, deleitant-nos amb un llenguatge ric en sinonímia i musicalitat, deixa entreveure en el text les seves dots de dramaturg i guionista. Un text molt àgil que s’adapta com un guant, al ritme de l’obra i que fa honor al títol: Art. Dolça Alcañiz