Arma de construcción masiva

Arma de construcción masiva Amics de les Arts, Festival TNT, 29 de setembre de 2018 [caption id="attachment_2915" align="aligncenter" width="600"] © Gema Moraleda[/caption] La companyia José y sus hermanas, guanyadora de dos Premis de la Crítica 2017, Crítica Jove i Revelació, va donar-se a conèixer brillantment ara fa quasi un any amb Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, un espectacle crític amb el franquisme i amb la (des)memòria històrica del nostre país (que, si us el vau perdre, es podrà veure al Festival RBLS el 13 d’octubre). Ara, al Festival Terrassa Noves Tendències (TNT), estrenen Arma de construcción masiva, dirigits de nou per Sílvia Ferrando, que també signa la dramatúrgia de la peça. A Arma de construcción masiva, aborden, aquest cop sense fer servir textos d’altri, el tema de l’educació i la construcció de la ideologia des de la infantesa, ja sigui per part de les escoles, braços estratègics del règim, com de les famílies. El tema, com ja passava a Los bancos..., va molt lligat a una crítica a la manera en què s’ha fet (o més aviat, no s’ha fet) la Transició de la dictadura a la democràcia a Espanya. L’espectacle comença amb una conversa gravada de tots els membres de la companyia parlant sobre l’educació i les influències que van rebre de petits, durant la qual es van presentant tots ells (inici meravellós), i des d’aquí cadascun utilitza la seva història personal per posar, com només ells ho saben fer, el dit a la nafra: com ens creiem tot el que ens expliquen (perquè així ens ho han ensenyat), els punts foscos del sistema educatiu i el mal funcionament polític, econòmic i social del país. En aquesta ocasió, José y sus hermanas han optat per una proposta tan gamberra com Los bancos..., però més discursiva. Un espectacle que no va faltat d’energia, ja que els sis intèrprets en tenen de sobres, ni de bones idees, i en què la companyia torna a demostrar que sap jugar amb tot tipus de recursos escènics i barrejar-los a la seva voluntat per generar un espectacle interdisciplinari. Saben servir-se del so (manipulat per Gemma Polo, vocalista de Roba Estesa), de les projeccions de vídeo (manipulades per Alejandro Curiel i muntades per Carolina Manero), de l’espai escènic (ocupat per un nombre angoixant de cadiretes d’escola, l’invent del diable, com ens explica, naturalíssima, Marta Díez), de la música en directe (Glòria Ribera, cantant i rapejant, deixa caure veritats com pedres, i ho peta amb «All I Want for Christmas Is You»), del potencial de les imatges simbòliques (com la de Francesc Cuéllar llançant contra una pila de cadires, amb un estic d’hoquei, guixos de colors que es trenquen com la llibertat dels alumnes de les nostres escoles) i, com no, de la interpretació (sincera, basada –o no– en l’experiència personal dels actors i actrius). Arma de construcción masiva recorda en molts aspectes Los bancos..., si bé potser no té moments tan apoteòsics com l’espectacle anterior. El que sí que té, però, és un ritme molt més bo i un acabat més rodó, que encara estarà més polit quan la portin al febrer al Teatre Tantarantana. Aneu agafant entrades, que s’exhauriran. Nil Martín @Nil_ml

Arma de construcción masiva Tantarantana, 28 de febrer de 2019 Qui va veure Los bancos regalan sandwicheras y chorizos segurament té des de llavors un lloc al cor per José y sus Hermanas, i no podria ser d’altra manera. La companyia ens sorprenia fa uns mesos amb aquest seu primer projecte que no va passar desapercebut a ningú. Els rastres del franquisme eren el pilar d’aquell l’espectacle i ens en parlaven amb una mirada totalment nova, fresca, jove i innovadora. Aquest cop, novament guiats per Silvia Ferrando, els José y sus Hermanas tornen al Tantarantana amb la seva nova peça: “Arma de construcción masiva” i amb la intenció de tornar a causar sensació. D’entrada la temàtica canvia però el rerefons es manté. Aquest cop el fil conductor és una crítica directa a l’educació, un dels temes més importants i fonamentals de tota societat actual. Lluny de fer-ho de manera convencional, la companyia ens en parla des d'una vessant més personal i sincera (o no), despullant cadascuna de les vides dels intèrprets amb l’objectiu de trobar-ne, en les seves més profundes arrels, la influència de l’educació rebuda. Arrels que no deixen enrere ja que, com van fer en el seu primer show, tornen a situar-se a Espanya, permetent-se així jugar amb als problemes afegits que representa parlar d’educació en aquest país. Tot això ho fan acompanyant-se d’un escenari senzill a base de projector, micros i un exèrcit de cadiretes d’escola petites, les quals utilitzen, de manera molt enginyosa, com a suport escènic i com a excusa per iniciar la critica als sistemes educatius actuals. Francesc Cuéllar, Alejandro Curiel, Marta Díez, Carolina Manero, Gemma Polo i Glòria Ribera mantenen la gràcia i frescor amb que se’ns presentaven en el seu primer espectacle. I com salta a la vista fàcilment, si alguna cosa caracteritza a la companyia és l’essència inequívoca de cadascun dels seus integrants, que exploten al màxim totes les seves habilitats i donen tot el que son a l'escenari i al públic. Arma de construcción masiva és un altre clar exemple d’espectacle que s’ha de viure, deixant que produeixi el seu efecte. Ara bé, si per una part segueix sent dinàmic, amb escenes realment divertides i amb una clara connexió amb el públic, d’altra banda peca una mica de desorganització. El curs de l’obra és una mica dispers i a vegades es perd la relació dels fets amb el fil conductor, ja sigui per la manera abstracte com s’aborden o perquè realment la relació que hi té és subjectiva. Tot i així, totes les escenes es viuen amb gran expectació i amb un gran sentiment de tendresa davant veure com, una altra vegada, els José y sus Hermanas han tornat a robar el cor de l’espectador. Possiblement aquesta és la seva arma. Maria Pujol @MariettaPuco

Arma de construcción masiva Tantarantana, 6 de març de 2019 Després de l'èxit de Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, que actualment està en cartell al Barcelona Districte Cultural, la companyia José y sus Hermanas produeixen, juntament amb el Festival TNT, la seva segona obra Arma de construcción masiva amb direcció i dramatúrgia de Sílvia Ferrando. Aquesta jove companyia torna a fer una aposta atrevida, fresca i interessant, que duu segell propi. I és que l'espectacle està basat en fets reals de la vida dels actors i les actrius que ens obren de bat a bat les portes de casa seva mostrant les seves vivències personals i familiars. Els intèrprets juguen des de la veritat fent que la peça sigui molt propera, sincera, o no, i més intensa. Sortint del Tantarantana repasso la vida de Francesc Ferrer i Guàrdia, no en sabia tants detalls i, sobretot, em quedava el dubte de si seria veritat o no tot el que a l'obra s'explica sobre la vida d'aquest pedagog. I no perquè desconfiï de la tasca d'investigació de la companyia sinó perquè precisament se'ns alerta que no totes les informacions que donaran són certes. És un exercici que ens obliga a estar més atents i a posar en joc el nostre esperit crític. Ens han ensenyat a seure, callar i empassar-nos-ho tot, hi estem més que acostumats. Precisament aquell mateix dia havia vist el programa De què es queixen les dones? on, entre moltes altres coses, es reflexiona sobre l'escassa presència de referents femenins en els llibres de text. I és al·lucionant com mai no em vaig arribar a preguntar com podia ser que tot ho inventessin, escrivissin, fessin, dirigissin, organitzessin, descobrissin els homes. On eren les dones? Com podia haver interioritzat amb tal naturalitat un fet si més no tan curiós? L'escenografia ens ofereix un mar de petites cadires típiques d'escola que esdevenen l'instrument bàsic per a l'ensinistrament de persones, una autèntica arma. Quantes hores hem passat asseguts en una d'aquestes cadires? La companyia ho ha calculat i en són moltes, massa com per no qüestionar-nos el tipus d'educació que hem rebut i com ens ha condicionat en l'elecció del camí a seguir, per exemple. De manera molt original i sense predre l'humor José y sus Hermanas parteix del sistema educatiu per tractar molts altres temes com la globalització, les noves tecnologies, les arrels familiars, les aspiracions laborals, etc. L'espectacle és un còctel d'emocions que no us deixarà indiferents. Si voleu sortir del teatre amb molta energia i ganes de crear aneu a veure Arma de construcción masiva al Tantarantana! Joana Cortils

Arma de construcción masiva 7 de març de 2019 Arma de construcción masiva. L’educació ha de ser un procés transformador cap a una societat més igualitària, uns ciutadans més lliures i crítics. L’ideal il·lustrat. Aquesta és la premissa amb que un entra a veure una obra sobre aquest tema, amb aquest títol. Però José y sus hermanas han volgut abordar la qüestió en la seva complexitat: la família, la institució educativa, els mitjans de comunicació, la memòria col·lectiva... i, per fer-ho, han partit d’un procés de creació basat en les seves experiències personals. Transmeten, així, una posada en escena fresca, irreverent, provocadora, que connecta àgilment amb el públic. El punt fluix, però, és que molts cops la crítica és previsible, superficial i dispersa —la televisió, internet, el consumisme nadalenc, la repressió de Valtònyc, d’Altsasua, els presos i exiliats polítics...— ; perden, així, mordacitat. Hauria sigut interessant, sent una obra que gira al voltant de l’educació, tractar temes més afins, com podrien ser la infantilització de l’alumnat, la tecnologia educativa, la importància que es dona a les emocions —cada cop més— per sobre del contingut, la burocratització de l'academia.... L’escenografia acompanya de manera molt visual el fil de l’obra. Les cadires de ferro i fusta conglomerada són una gran metàfora. La muntanya de cadires, al final, és el somni de qualsevol alumne —i exalumne—, i recorda les accions que porten a terme els protagonistes de la pel·lícula Los Edukadores. José y sus hermanas han tornat amb força després de l’èxit de Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, i ho fan amb el mèrit d’atrevir-se, de fer del teatre un martell, i de voler dir la seva. David Jou @DavidDovlatov

Arma de construcción masiva Tantarantana, 2 de març de 2019 [caption id="attachment_4618" align="aligncenter" width="300"] Fotografia: Teatre Tantarantana[/caption] Segons Nelson Mandela, l’educació és l’arma més poderosa per canviar el món, però quin és l’escenari de canvi que esperem? Amb el públic assegut i en silenci, José y sus hermanas imparteixen una classe magistral que fa tremolar el llindar veritat-mentida durant poc més de 60 minuts. Sota la direcció de Silvia Ferrando, la companyia es qüestiona el paper de l’educació a l’escola, la família i l’entorn social. Com influencia en la creació de la pròpia identitat? Per respondre-ho, es posa al microscopi la vida de cadascun dels actors a partir d’exemples puntuals i molt diferents entre ells. Cal destacar una introducció molt original i sincera, l’àudio transcrit d’una conversa entre amics que posa sobre la taula la tesi de tota la proposta. A l’escenari, dos amplificadors, una pantalla i tot un exèrcit de cadires manipulades pels set protagonistes de l’obra: cadascun d’ells explica el seu relat, però cada història és totalment diferent. Pel públic, un exercici de concentració com a alumnes en una peça plena d’estímuls, canvis constants i reflexions-punyal que no tens temps de pair... És cert que l’educació rebuda a l’escola condiciona el pensament futur, però la companyia ens fa adonar de la importància de l’educació rebuda per part de la família i entorn social. Són les maneres de fer o els càstigs rebuts que van modelant la personalitat d’infants i joves emmirallats per adults i els protagonistes de l’obra han sigut víctimes directes d’aquest fet: a l’escola, a casa, al poble o a l’Institut del Teatre. Hi ha escenes inquietants com la de les bosses o la del ball que destrueixen el mur entre la realitat i la ficció. Arma de construcción masiva és una obra coherent i atrevida que no s’escapa de la línia de la companyia. Com ja van demostrar amb Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, José y sus Hermanas juguen amb el passat, present i futur des d’una mirada crítica i constructiva. Laura Ulldemolins