Akelarre

AkelarreTeatre Maldà, 29 de desembre de 2020El cabaret és un gènere (o més aviat un lloc) que per desgràcia gairebé s’ha perdut en el nostre país. Però The Feliuettes i tots els noms que han col·laborat en ‘Akelarre’ no fan un homenatge a una llegenda romantitzada que ha quedat en la memoria popular com un musical, no. The Feliuettes fan servir el cabaret més pur i més gamberro; el que critica, el que ridiculitza entre cançons i escenes burlesques i amb personatges grotescs però reals i que, a més, entretén. Elles (Laia Alsina i Riera, Maria Cirici i Laura Pau) i el seu aliat al piano (Gerard Sesé) fan servir l’arma més adecuada per al seu missatge feminista.Com The Feliuettes expliquen al principi, aquest espectacle és un de creació, que ha sorgit de la investigació; a partir d’aquí hom ja no pot expectar un discurs feminista amb arguments que ja s’han escoltat mil i un cops. El text té un fundament històric i és conscient de tot l’esforç fet per les feministes que han vingut abans (“les bruixes”) i saben que no hi ha un sol enemic, un ésser masclista que actua com a pol oposat a la nostra senyora oh Gran Vagina, la qual sí existeix i la pot veure el públic a l’escenari. No ens expliquen les coses aixecant el dit, sinó aixecant el cant per un mundo ideal a les quatre parets del Maldà, a les que ens arracona l’aguda ironia sense que la veiem venir. L’empatia, res més allunyat al feminisme, és el gust que lliga tots els plats d’aquest cabaret que ens diu que ens entén, que l’enemic real del femenisme també són les febleses i contradiccions que totes tenim i ens fan caure en el masclisme de tant en tant, que el feminisme també existia ja en les nostres àvies que soles i en secret arribaven a l’orgasme amb verdures i que aguantaven els cops del marit. Inclús admeten amb ironia que de vegades el masclisme és més còmode, mentre el públic assenteix rient per aquí i per allà; tal i com ho fa el món en la vida real. Pot semblar que aquest cabaret està fet més per a qui ja és dins de la Vagina o en té una, per ensenyar amb orgull el llaçet lila cosit al pit; per cert, no es veu en cap moment el color lila a l’escenari (dada curiosa). Al contrari, els riures provocats en el públic s’intercalen amb moments de pell de gallina, que no només creen sororitat entre el públic femení (hetero, LGTBI+, gordes, primes, amb pèls, amb arrugues, nenes, noies, migrants, mares, netes, cuidadores, camioneres…), sinó que a més fan que el masculí pateixi almenys per un moment tancat dins les petites dimensions d’aquest teatre el masclisme que pateixen les dones cada dia i han patit sempre. De nou, empatia.No podria acabar aquesta crítica sense fer una ovació a les tres talentoses bruixes burlesques (Laia Alsina i Riera, Laura Pau i Maria Cirici) i al pianista que, com a home, deixa ple protagonisme a les dones, les quals li otorguen el títul d’aliat en el feminisme. De nou, una gran ovació a The Feliuettes i al seu tercer espectacle (dirigit per Míriam Escurriola) que no té pegues i flueix de número a número amb aparent facilitat gràcies a les artistes, en complet equilibri, en completa igualtat, com hauria de ser.Héctor Naranjo-Gàmez@hector_naranjo_gamez / @tiodelbarret

AkelarreLlevant Teatre, 17 de gener de 2020 Laura Pau a l'espectacle Akelarre © Toni Márquez (Surt de Casa) “Decidir ser feminista comporta viure en un món de contradiccions, haver de formar-se molt i anar sempre amb peus de plom. I si decidim ser masclistes? Serà tot molt més fàcil, no caldrà canviar res i viurem còmodament en la posició de poder”. Amb aquesta idea sota el braç, The Feliuettes decideixen emprendre un viatge amb tocs d’humor i cruel realitat. Maria Cirici, Laura Pau i Núria Cuyàs* són les protagonistes d’Akelarre, tres personatges que encaixen a la perfecció malgrat ser físicament diferents. Les tres veus enfilen gags, peces musicals i monòlegs en un espectacle rodó. Al llarg de l’obra, es tracten temes molt diferents, cosa que permet fer un tastet de les diferents fites del feminisme: masturbació, pornografia, relats de ficció, bretxa salarial, violència masclista o menstruació, entre d’altres. A diferència d’espectacles com Aüc de Les Impuxibles, que serien de caràcter més aviat monogràfic, Akelarre s’assembla més a un Curs de feminisme per a microones de Natza Farré, una bona classe magistral d’introducció al feminisme amb tocs d’humor complementats amb dades més científiques. La totalitat de l’espectacle és un poti-poti de gags encarregats a diverses dramaturgues com Clàudia Cedó, Mireia Giró o Cristina Clemente, però l’impecable feina de Míriam Escurriola i la companyia fa que tingui un sentit molt coherent des del principi fins el final. Cal destacar gags com el de la compresa, el tampó i la copa menstrual, obra de Gerard Sesé, o el tema musical de les Princeses Disney, idea original i guió de Clàudia Cedó. Aquí veiem com les pròpies actrius comparteixen amb el públic les seves contradiccions, en un treball intern per demostrar a la Gran Vagina que elles també es mereixen ser feministes. És molt encertada la manera com The Feliuettes aborden els diversos temes sobre la dificultat de ser feminista, tan que fins i tot el propi espectacle té algunes contradiccions. Gerard Sesé, únic home-cis que apareix a l’obra, té un paper que vacil·la sobre el límit entre realitat i ficció. La aparició d’una Gran Vagina com a eix central de l’espectacle també posa en dubte la inclusió de les persones transsexuals en la lluita feminista. Repetim, però, que és un tema tan complex que cal explicar-lo de manera clara i explícita. El públic de la funció a Llevant Teatre de Granollers era molt divers, amb un gran nombre d’homes-cis d’edat avançada que van reconèixer haver après molt. Amb aquesta funció The Feliuettes comencen una gira per pobles i ciutats de Catalunya que acabarà al maig, quan tornaran a actuar durant un mes sencer a El Maldà. I no serà una pròrroga, sinó que es tracta d’un espectacle que ha anat evolucionant i que, segons van comentar, ha canviat molt des que es va estrenar a El Maldà el març de 2019. *Núria Cuyàs va substituir a Laia Alsina en les funcions a Llevant Teatre. La seva estrena va ser excel·lent, amb matisos i contrastos fruit d’un gran treball. Laura Ulldemolins