El Rugit de la Via Làctia
15 de desembre de 2018, Sala Beckett

Un alien arriba a la Terra amb un missatge, Heidi Klum s’empassa la Gran Bretanya sencera, Donald Trump plora, una girafa, plouen paperetes electorals, reunificació de les dues Korees o bomba, una socialdemòcrata enfurismada salva la democràcia, sushi, facebook i futbol, un nen amb càncer demana un desig, un cocktail, Cassandra veu que demà, i l’altre, i l’altre, seran una merda, envoltats d’estímuls per totes bandes som incapaços de mirar als ulls a la persona que tenim asseguda al costat.

Bonn Park ens proposa un text “subversivament transcendental i perversament estúpid” del que Ferran Dordal com a cap d’equip i Clara Aguilar, Paula Malia, Pablo Rosal, Marc Salicrú, Laura Weissmahr Bo, Melcior Casals, Natàlia Llovet i Raquel Gonta en disseccionen les capes i n’afegeixen de noves per a oferir un espectacle cru i sense mastegar al públic. Apel·lant l’intel·lecte, de la manera més alemanya, ens planten al davant tot de símbols, imatges i paraules, per a que l’espectador, lluny de mantenir-se relaxat empassant des de la seva butaca, pugui triar el seu menú particular.

La meva carta no deixa de ser una reflexió al voltant del capitalisme, o del comunisme, de la globalització, més aviat, potser, o del mal ús dels avenços tecnològics. Una aproximació a allò que deu passar dins el cap dels homes, èmfasi en mascles, grans i grassos que s’obsessionen amb la seva manera particular d’entendre el món i s’entesten en imposar-la a nivell global — per què allò que els funciona a ells, deu funcionar per a tothom, no?

Una reflexió sobre una societat sobre-estimulada que acaba per ser passiva, al trobar-se sense gaire marge de maniobra atrapada en circumstàncies, anul·lada per referents superficials que ens distreuen de qüestionar els nous sistemes de relacionar-nos amb el món i també amb les persones que ens envolten de manera més propera. Sembla que davant una tria sempre ens decantem cap al camí de l’odi, de la separació, de l’aïllament, la via còmoda davant les pantalles, rendits a personatges mediàtics que es venen a canvi d’aplaudiments fàcils (i de maletes plenes de dòlars, clar).

Tot i això, el missatge pretén ser esperançador, un toc d’atenció que ens porti cap al camí de la connexió amb nosaltres mateixos i entre nosaltres. Un toc d’atenció que posa tota la responsabilitat a l’espectador que ha de reaccionar i decidir com vol actuar un cop l’ha impactat aquesta reflexió.

Sílvia Mercè i Sonet
@pinyasonet