La nit del 4 al 5
La farinera del Clot, 10 d’octubre de 2024
Quan un arbre cau i ningú l’escolta, l’arbre segueix caigut, i seguirà caigut. Encara que no hi hagi cap altre ésser viu que hagi rebut el tro de l’impacte, el seu cop contra el fang i les roques fa que el bosc ressoni, i quan els ocells, els insectes i els animals tornin a posar les orelles, l’únic que tindrà la memòria de la caiguda són les branques trencades i esclafades.
Cada una de les cinc veus de La Nit del 4 al 5 que van ressonar per les parets de La Farinera del Clot, dirigides per Alba Josa i Alex Masafret, era una branca que ha sigut esclafada contra el terra: Curtes però fermes, que han pogut resistir i enfonsar-se contra el fang, però sense perdre una delicadesa que fa que les seves fulles i flors sense florir hagin sucumbit a l’impacte. Cada branca té la seva història, però totes formen part d’una mateixa unitat: un arbre caigut.
El text original de Rachel Graton descriu de forma purament subjectiva un assetjament gràfic i violent, narrat per cinc veus internes que exposen, qüestionen i embolcallen el relat en una confusió nascuda de la por, la incertesa i la incompetència dels organismes públics a càrrec d’assistir a una víctima. És una denúncia efectiva i punyent, que enganxa a l’espectadori i no li deixa anar fins que s’apaguin els llums.
Aquesta denúncia es manté ferma gràcies a les cinc veus (Clàudia Costa, Maria Pocorull, Carla Ruiz de la Fuente, Edna Rodríguez i Alba Sala) que lluiten per la justícia de les seves paraules, transformen l’espai amb atrezzo funcional (tot i que en alguns punts caient massa en el tòpic) i una partitura escènica de moviments coreogràfics que o funcionaven molt bé o es convertien en pautes massa dansades. Aquestes transformacions escèniques són enaltides per un disseny de llums de Jose Calleja que muta l’atmosfera de cada petit univers que es crea durant la nit, barrejant el realisme cru amb un toc oníric que casa perfectament amb el dubte i el constant record de la ment de la víctima.
El xoc que anava més en contra de la punyència de les paraules de Graton són precisament les paraules traduïdes per Albert Arribas. La proposta trontolla al tenir un llenguatge que no s’acaba d’establir o justificar, que varia entre col·loquialismes de regions molt concretes, i et bufeteja amb metàfores precises i ennuvolades amb un català modernista i poètic. Aquest xoc de paraules desconnecta i desorienta, i nega a la proposta de la proximitat i relació que les cinc veus reclamen.
Tot i així, el reflex de les veus que mai han pogut o podran cridar ja és prou potent com per fer que la por i l’angoixa es converteixin en el vehicle de l’obra, i no tinguis cap altra opció que posar-te el cinturó i conduïr entre un paisatge de traumes i pors. Graton et porta a veure un arbre caigut, i les Cia. Culdesac criden en nom de totes les branques.
Àlex Locubiche