On El Teatre Batega, la xarxa de sales on es viu el teatre de prop i entre les quals es troba La Badabadoc, presenta aquest any la segona edició del cicle Latituds amb l’anhel d’acostar-nos el teatre llatinoamericà de petit format. Hermanas Castillejos aterra a Gràcia per parlar del vincle familiar, un hipertema que travessa fronteres.
Victoria Bilbao i Ayelen Ormaechea, les actrius de la cia. La Garúa, venen des de Buenos Aires per passar una hora assegudes en dues cadires, al mig d’un petit escenari fosc. Amb la mirada clavada a un horitzó inexistent, els ulls oberts com plats i un silenci tibant només com el de després d’un comentari desafortunat en un dinar de Nadal, comencen un diàleg irreverent i a gran volum que ens dona, no sense esforç per part del públic, les pistes de la curiosa situació de les dues protagonistes. Esperen la notària que ha de firmar el seu manifest. Un manifest on es recullen les extenses i hilarants normes sobre la seva relació, una relació que volen reinventar per sentir-se, entre elles, com una família com cal. Un manifest que assenta l’inici d’una nova família integrada per dues, dues decebudes amb la família que per naixement els havia tocat.
Amb un to beckettià d’espera sense fi, engeguen l’obra amb un humor ben absurd i una teatralitat exagerada que no deixen lloc al dubte: som a la sala per burlar-nos de les bajanades que envolten qualsevol drama familiar. Entre les companyes de platea esclaten riallades, còmplices de les hipèrboles que se’ns arriben a acudir per solucionar els problemes quotidians. Una llarga espera que se’ns fa curta mentre ensenyem les dents.
Les dues intèrprets encerten la quantitat de sobreactuació i la de serietat justa per mantenir un equilibri constant. Ho complementa una coreografia camuflada que marca uns moviments estudiats, ben compassats, quan cal sobreabundants. Ells ens acompanyen perquè no perdem el fil, perquè no ens posem a pensar en el tupper de demà i per fer-nos passar, amb facilitat, de l’absurd a la troballa d’un sentit estètic i potent que s’hi amaga al darrere.
Micaela Minervino i la mateixa Victoria Bilbao han tramat un text dens, amb un bon rerefons i una premissa divertida, que ens deixa anar la informació en comptagotes tot trencant momentàniament la suspensió de la incredulitat, però deixant també que se’ns endugui la ficció. I encara que l’obra sigui tota l’estona igual, que es repeteixin els moviments, les entonacions i que manqui del moment climàtic reglamentari, no ens impedeix passar lleugerament els minuts.
El talent per revisitar una forma teatral, ara ja clàssica, amb el to desordenat de la postmodernitat, ens deixa amb una perleta d’obra que cal, efectivament, veure de prop i no perdre de vista.