“Deliri absolut”. Aquesta és l’última nota que tinc de l’obra, escrita totalment a les fosques a la Sala Beckett i amb una cal·ligrafia digna de jeroglífic. M’ha costat molt processar tot el que va passar, però després d’uns dies he confirmat el que vaig pensar al sortir del teatre: això es convertirà en un referent. 

Si estàs llegint això suposo que ja saps de què parla Dinamarca, dirigida per Albert Arribas, amb text original de Lluïsa Cunillé i protagonitzada per Pere Arquillué i Imma Colomer, però per si de cas, te’n faig cinc cèntims: una dona gran i el seu fill, cap dels dos amb edat de compartir casa si no visquessin ofegats per la precarietat, viuen en un petit pis de Copenhaguen. Una tarda d’hivern es troben una carta que farà reviure fantasmes del passat. 

L’obra comença amb un ensurt. Ningú s’ho esperava. Un parell de crits ofegats per l’espant, pantalles de mòbil apagades a correcuita, converses tallades en sec i un missatge de “quan pugui escolto aquest àudio, que soc al teatre” es va quedar a mig redactar. 

A partir d’aquí tot el que passa a l’escenari és desconcertant. Arquillué amb unes ulleres de sol i un somriure digne de pel·lícula de terror, un televisor que es converteix en un llum verd d’ambient, una cortina i una cadira de bar que es transformen en un tron, una nevera que opera com a armari i dos personatges aparentment formals que acaben amb la cara pintada de pallasso, els pantalons arremangats fins als genolls i una cua de cavall feta amb un mitjó. 

Tot fa equilibris entre els contrastos. La màscara i la persona, l’aparença i la realitat, la veritat i la suposició, la claredat i l’ambigüitat, la bogeria i la sensatesa. Un ambient força quotidià habitat per uns personatges que acaben sent esperpèntics, segurament degut al pes dels records, aquelles coses que no s’han dit mai, les que no s’han paït i per la frustració de la vida mateixa, però sobretot per la soledat i, la demència que, segurament, els espera a tots dos. 

L’aïllament fa que perdis la raó. Cap dels dos fila massa prim. La conversa és absolutament delirant. És com veure un partit de ping-pong, un estira-i-arronsa constant entre mare i fill, que ens deixa veure aquesta relació tan complexa. Viuen junts, han crescut junts, la mare ha criat al seu fill, però malgrat això no es coneixen. No saben res de la vida de l’altre. No estan sols físicament, és clar, però són dues persones solitàries per obligació. Del fill es mencionen diverses feines que no tenen res a veure les unes amb les altres, una exnòvia que es va suïcidar i moltes aventures de faldilles (i pantalons): “Feia d’amant, de casat, d’amic, d’estrany, de rei, de súbdit… No vaig deixar cap paper de banda”. Sol i acompanyar alhora. “Era tothom i no era ningú”. La mare, per altra banda, recorda. Recorda a la seva mare i com tothom sempre li deia que s’assemblava a la reina de Dinamarca, recorda al seu primer marit, el pare del seu fill, i al segon, el germà del primer, que l’ha d’anar a veure a l’asil. Recorda la seva infantesa, que tocava el piano i que va ser professora, recorda viatges i fotografies, i aquí és quan expressa com és d’important per ella el contacte humà, que els viatges no són els llocs com a tal, sinó la gent que hi coneixes. Diu que li encanta la gent, que mai en coneixes prou. Tots dos viuen al seu món, dos mons que crec que estan units més per costum que per elecció diària.

El text és el pilar principal de l’obra. La construcció de les frases i com s’enfilen els temes de conversa genera un ritme frenètic i uns canvis de temàtica molt versemblants. Tot això no seria del tot rodó sense les interpretacions magnes de Pere Arquillué i Imma Colomer, que deixen clar un cop més perquè són dos grans referents del nostre país. El text és brillant, però la seva presència i destresa sobre l’escenari l’exalten. Aquella nit vaig somniar turmentosament amb la primera aparició d’Arquillué amb les ulleres de sol. 

L’escenografia és un personatge més. No només fa bonic i adorna l’espai, sinó que també parla. Un gran taló vermell que contrasta amb el pis: un sofà, unes escales, dues habitacions amb les portes entreobertes i una nevera tan buida que també serveix d’armari. Tot és fred i impersonal, perquè, què tens quan no tens res? 

És evident que l’obra de Cunillé està entreteixida amb Hamlet. El dubte de si el pare ha estat assassinat pel germà, el tron, les comparacions amb la reialesa de Dinamarca, l’exnòvia suïcida, la bogeria i la por a ser percebut com un boig, la feina d’enterramorts i la construcció dels personatges. Tot i això, surt del que esperem: no és una reinterpretació, no busca un nou punt de vista, sinó que és una versió del que podria haver estat l’obra original si Shakespeare hagués nascut al segle XXI. Aqui tenim el que hauria passat si Hamlet i la reina Gertrudis no haguessin mort, però, la pregunta canvia. Ja no és “ser o no ser”, sinó: “has dinat?”.

A aquests personatges no els preocupen els arguments filosòfics de “qui som, on anem i d’on venim”, bàsicament perquè viuen envoltats de misèria i només la gent amb certa posició es pot permetre divagar durant hores sobre l’existència. Es preocupen per les coses quotidianes, com si la persona que t’estimes, que viu amb tu i que t’ha parit, ha pogut dinar. Potser no se’n preocupa perquè l’estimi sinó perquè és molt conscient de la precarietat que els travessa. A la nevera hi ha una cervesa. Prou. Evidentment, la mare no ha dinat i segurament el fill ho sap, però fingeix perquè és el que s’ha de fer. És la pregunta pertinent si tu arribes a la tarda i saps que a casa hi ha algú que, per horaris, és possible que ja hagi dinat. 

“A Dinamarca s’hi viu tan bé que fins i tot s’han d’importar les notícies […] Dinamarca s’ha cregut de debò les estadístiques que diuen que és el país més feliç del món”. La precarietat econòmica, la soledat, el suïcidi (o assassinat), la precarietat laboral, la casa freda, petita i impersonal, la nevera buida, la bogeria, la soledat i mil coses més que no es parlen. Se suposa que Dinamarca és un dels països on la gent és més feliç, però queda molt clar que no tothom. Potser ells són l’excepció que confirma la regla o potser és que tot està podrit a tot arreu. Sobreviuen en lloc de viure, perquè el que tenen ells no és vida, és subsistència, una mica el “qui dia passa any empeny”. Existeixen sense pena ni glòria (bé, amb força pena i poca glòria), ja quasi no hi ha res d’ells en aquest present, i quan es morin encara quedarà menys. 

La línia no està entre ser o no ser, està entre viure o sobreviure.