La vida pornogràfica
Sala Flyhard, 3 de maig de 2021

Imatge de capçelera: ©Roser Blanch

Imagina que pel teu divuitè aniversari els teus pares et regalen un vídeo que porten gravant des que vas néixer. Són totes les teves primeres vegades. Quan vas començar a caminar, a nedar, la primera discussió, bufetada… I quan dic totes, són… TOTES, fins i tot la primera vegada que vas tenir relacions sexuals. Aquesta és la premissa de La vida pornogràfica, escrita per Carles Mallol i dirigida per Gorka Lasaosa.

L’obra comença amb un matrimoni discutint sobre el seu “projecte”. Un projecte que van començar amb el naixement del seu fill i que sembla, els hi fa més il·lusió que el fill en sí. El Lluís creu que han de gravar a l’Eric mantenint relacions sexuals per primera vegada, per seguir amb la tradició dels vídeos. La Míriam no hi està d’acord, però acaba cedint i fent-li cas al seu marit. El fill, òbviament s’escandalitza al veure-ho i s’inicia un conflicte que acaba tractant temes com la intimitat, la violació d’aquesta intimitat, les relacions personals, la vida, la mort i sobretot… la sensació que les persones ja no vivim els moments… sinó que els recordem mirant els vídeos de quan els vam gravar.

Com a tema, em sembla molt interessant. La nostra societat poc a poc ha desenvolupat la vida al voltant dels mòbils. Només cal anar en transport públic i veure que tothom està mirant la pantalla del seu telèfon. O veure en un concert que la gent no està gaudint de la música, sinó gravant-ho tot en comptes de viure el moment present. Tots caiem en la trampa de tenir una vida virtual, de guardar moments als carrets dels nostres telèfons en lloc de viure’ls. I la reflexió que es fa a l’obra em sembla molt encertada.

El problema que li veig és que, tenint un to tan realista, el conflicte que hi ha em sembla molt inversemblant. Tant per la direcció, la interpretació o l’escenografia, entres en un codi molt realista, natural, podria ser qualsevol casa i qualsevol família que coneixem. Però que el fet que desencadeni l’acció sigui gravar al teu fill mentres manté relacions sexuals i que et sembli bé, em sembla tan irreal i tan impossible, que em va descol·locar completament. El text en sí no em va acabar de convèncer. Em sembla una manera original de tractar tabús com el sexe i les relacions, però és una manera tan “excèntrica” que no em vaig creure que allò estigués passant de veritat. I si estableixes un codi tan quotidià, trencar-lo d’aquesta manera no sé si acaba de funcionar.

Els actors estan molt bé, això sí! Des de la primera escena es nota la complicitat entre tots tres. Tant la Patrícia Bargalló en el paper de mare, com el Pablo Hernández com a fill, estan molt naturals en tot moment. Però m’agradaria destacar la interpretació del Pepo Blasco com a pare, en especial. Aquest actor té tanta veritat en tot el que fa, que fins i tot si llegís la llista de la compra em semblaria interessant. L’obra és entretinguda, ideal per distreure’t una tarda de dilluns i passar una bona estona.

Però ja que aquí tinc l’espai per donar la meva opinió, volia expressar una reflexió que vaig tenir abans que comencés l’obra. Vaig arribar molt d’hora al teatre i vaig tenir vint minuts per observar a la gent seure a platea. Sempre em sap greu ser la persona que baixa la mitjana d’edat del teatre, que aquell dia seria d’uns quaranta-cinquanta anys. (Que consti que això que diré ara no va expressament per la Sala Flyhard, sinó per les totes les sales d’aquest país) Està molt bé això de dir que tots volem que els joves vagin al teatre, però després del discurs toca fer alguna cosa. Trencar el cercle viciós que porta anys regint la programació en el nostre país. Si no es donen oportunitats a CREADORES joves, la mitjana d’edat de la platea no baixarà. I emfatitzo el creadores, perquè alguns haurien d’entendre que no per incloure actors joves o posar el segell “això està fet per a joves” una producció es rejoveneix. Si la direcció, el text i el to el decideix algú de quaranta anys… ho sento, però no cola. Hauríem de canviar aquest “fet per a joves” per un “fet per joves”, la a sobra! 

Paula Castillo Rodríguez
@paulacasstillo4