Manel Rosés és un fantàstic artista de circ que aconsegueix allò que semblava quasi impossible: embolcallar els números acrobàtics en un teixit de sentit. En altres paraules, dotar l’espectacle d’un fons, més enllà de demostrar una bona qualitat de moviment. Convertir, en definitiva, el circ en teatre.

No voldria que se’m malinterpretés. Les acrobàcies, piruetes i malabars tenen un valor de per si. Són part de les arts escèniques i és realment corprenedor veure el contorsionisme de certs cossos portats a l’extrem. Però igual que un assaig d’una obra de text, fragmentat, encara incoherent; o un laboratori de dansa en procés, no podem dir que un seguit d’acrobàcies impressionants sense un sentit estètic, narratiu o juganer, siguin un producte escènic de qualitat per molt que tinguin potencial. Sense aglutinar-les o cosir-les sovint es queden a mig camí de fer-nos pensar «quin bon espectacle». Estem bastant acostumades a veure obres de circ que manquen d’una última enroscada, d’una mirada que hi construeixi una dramatúrgia precisa que marqui un bon ritme, una escenografia adequada per a l’acció o que mantingui rigorosament la premissa inicial. Pel meu gust personal, que aquí intento fer transferible, és una tendència massa generalitzada que costa de trencar. Manel Rosés, però, tant en aquest espectacle com en d’altres, aconsegueix superar-la.

A Ákri, una porta separa l’espai de manera senzilla, però eficaç. En una banda, el públic. En l’altra, una escala i una altra porta (de sortida o d’entrada? Això depèn de com t’ho miris). El joc amb aquest dins i fora, que marquen els elements que hi ha a escena, es transforma en el fil conductor de l’obra i aconsegueix tres coses: aportar-li dinamisme (donant al públic la sensació que hi ha més d’un espai i fent-li canviar de tant en tant el focus, sent un motiu, una excusa, per canviar de ritme…), donar-li profunditat filosòfica (les preguntes sorgeixen soles al voltant d’elements que són fàcilment assimilables en l’imaginari col·lectiu; dins i fora tenen molts significats; es pot estar dins o fora de forma literal, metafòrica, emocional… què implica estar dins? I estar fora? Què significa per a l’intèrpret? I per a mi, asseguda al públic, què vol dir estar dins o fora?) i, finalment, facilitar que floreixi l’humor (és molt més fàcil xocar amb alguna cosa si hi és que si no hi és, és més divertit veure algú barallant-se amb un objecte sobre l’escenari si ho fa de veritat que si t’ho has d’imaginar… es poden fer totes aquestes coses sense els objectes, però apartar l’avorriment s’aconsegueix millor si apareixen elements nous a cada estona que passa). La intel·ligència dramatúrgica, acompanyant un acròbata exemplar, ens ofereix una obra rodona on el cos, el riure i el pensament conviuen en harmonia tant a dalt com a baix de l’escenari.

Recórrer a la metateatralitat per a donar contingut a una obra, com fa Manel Rosés en aquest cas, és un recurs que ha estat molt vist últimament. Per sort, a mi encara no m’ha cansat, i vaig gaudir del toc humorístic que dona a l’obra. És cert, però, que és un recurs que fàcilment s’esgota. Un recurs no renovable. Un cop has cremat el cartutx, ja no el pots tornar a utilitzar en futures produccions sense arriscar-te que deixi de funcionar. Tot i caminar per la corda fluixa en aquest aspecte, penso que arran d’aquesta metateatralitat, a Ákri s’aconsegueix parlar d’altres coses i incloure números de circ sense que es vegi el llautó de voler demostrar la capacitat d’equilibrista de l’artista. Si bé el recurs funciona com a punt de partida de l’espectacle, penso que no s’hi queda estancat i que, per tant, se’n justifica la utilització.

En últim lloc, m’agradaria fer especial menció al treball de Rosés amb la tradició artística que el precedeix. El diàleg amb una pintura famosa, la posada en pràctica de l’oratòria clàssica construint la trama de l’obra al voltant del tòpic de la «captatio benevolentiae», la comparació latent amb les modes imperants en el circ d’ara… sense conèixer el procés de creació d’aquesta obra, s’ensuma en el resultat final un bon treball artístic i de documentació. Sense que els referents, el marc teòric o les idees descartades s’hagin d’ensenyar literalment, des del públic se sap que aquest treball, efectivament, ha estat fet i fet a consciència. Emparat i dissimulant en el personatge de l’artista en crisi, Manel Rosés ens ensenya per les esquerdes que, en realitat, sap perfectament què està fent i, a més, ho fa fantàsticament bé.

Traint-me a mi mateixa afegeixo un punt a tall de postdata. A vegades les crítiques ens oblidem de l’equip artístic que no es veu. Aquell que treballa rere l’escenari. El que passa és que, aquest equip, com menys es nota, més bona feina ha fet. Si fins al final me n’he oblidat, no pot per ser altre motiu que l’encert en la seva tasca. El treball de llums que han fet Luis Portillo i Diego Rada és molt acurat, i importantíssim per acompanyar els canvis constants en l’espai que ja he mencionat. Tot i la rellevància, passa desapercebut com una guineu, i cedeix el protagonisme a l’intèrpret i els objectes. La tria de colors de vestuari, escenografia i il·luminació combina prou bé per no alarmar cap espectadora, però no massa bé per fer-se evident. Amb tot això, el que vull dir és que la calidesa, coherència i èxit de l’espectacle són fruit, indubtablement, del treball de moltes mans que han sabut coordinar-se i ajudar-se respectant el que és més important en qualsevol obra de teatre: l’obra i el teatre en si mateixos.

Ákri ha sigut, en conclusió, una de les propostes més recomanables que hem pogut veure a la Mostra Igualada aquest any 2025.

Anna Ginestà

@annaaginesta (Instagram)