Les noies de Mossbank Road
Teatre La Villarroel, 13 de gener de 2018
Les noies de Mossbank Road constitueix una esplèndida radiografia de l’amistat que comença amb tres joves que es coneixen a la universitat i decideixen anar a viure juntes. Amb aquesta premissa, Di and Viv and Rose (l’obra original de l’Amelia Bullmore, clara hereva de l’obra de Pam Gems dels setanta) ens farà navegar per tres vides i tres dècades, fent-nos reflexionar sobre l’amistat i el pas del temps; aconseguint un difícil equilibri entre els moments còmics i el dramatisme reflexiu.
L’obra representada a la Villarroel i dirigida per Silvia Munt aconsegueix transportar-nos a un pis d’estudiants que serà testimoni de les vides creuades d’aquestes tres noies tan úniques. Ho farà amb un elenc d’actrius excepcional: Clara Segura, qui donarà vida a Rose, una estudiant àvida d’aventures i experiències, sempre animada i riallera, espontània però a vegades superada per les circumstàncies; Cristina Genebat, la Viv, una sociòloga intel·lectual, sempre a punt per racionalitzar la realitat, necessitada d’aprovació constant, escudada en el coneixement i en interessants reflexions sociològiques; i Marta Marco, representant a la Di, una esportista incansable i independent, que farà d’equilibri entre les altres dues, i que serà la veu de la superació.
Creuades aquestes tres personalitats, l’explosió escènica és inevitable. L’alliberament universitari, les aventures i les correries, les discussions de companyes de pis, els amors i els desamors, el creixement personal constant. I sobretot, l’empoderament de la dona en diferents àmbits –sexual, amb la Rose; acadèmic amb la Viv; i d’orientació sexual amb la Di-.
Sembla, però, que en aquest context universitari que monopolitza més de la meitat de l’obra, i tot i que les actrius fan un paper excepcional, no hagués estat descabellat donar veu a actrius més joves, que no hagin d’exagerar els seus moviments, les seves frases, que dotin de major naturalitat a aquestes escenes.
Després de l’època universitària –que ocupa una gran part de l’obra-, el text sembla desdibuixar-se temporalment, ja que comença a avançar a passos agegantats. Marcades per un seguit d’esdeveniments dramàtics, la trama i els anys avancen, i tot i que les situacions canvien dràsticament, en ocasions ens costa diferenciar a les tres dones de les tres noies de Mossbank Road –no semblen avançar com a personatges d’acord amb els esdeveniments, sinó que mantenen moltes sinergies de joventut-.
Cal destacar també, en concordança amb la representació anglesa original, com la música del principi ens lliga al moment temporal –sembla inevitable recordar Boyhood en aquest sentit, on la música també és un fil conductor temporal-. De la mateixa manera, l’escenografia sòbria i molt adient –tres cadires, un fanal, un telèfon i un sofà; en una ocasió una manta blanca en una escena de gran dramatisme i encertada composició-, i un joc d’il·luminacions que recrea localitzacions en les parets, transportant-nos entre ciutats i escenaris amb senzillesa i bellesa.
Així, al concloure l’obra, després de viure amb elles tota una vida condensada en uns minuts i una amistat que envelleix amb nosaltres, ens sentim còmplices d’aquestes tres noies, d’aquestes tres vides creuades. Una història a la Villarroel que no es pot deixar de veure i gaudir.
Bertran Salvador
