La mare, el dimoni i jo és l’obra autobiogràfica del comediant Oriol Grau. És una peça que ens proposa un viatge per la naturalesa dels somnis i objectius propis: des de la bellesa i il·lusió de la creació del somni; l’èxit i assaboriment dels fruits recollits; fins al final d’aquest i desenvolupament en una altra etapa. I és que qui no s’arrisca no pisca. 

A escena trobem a dues figures que van alternant diferents personatges: des del mateix Oriol Grau fent el seu monòleg d’autoficció, passant per un dimoni d’allò més estrafolari amb accent lleidatà, fins a la mare amant dels refranys del protagonista. Aquest ampli ventall de personatges aporta dinamisme i ritme a l’obra.

Seguint la naturalesa de l’Oriol Grau, ser comediant, veiem una obra composta per sketchs còmics i musicals (qui canta els seus mals espanta) amb divertides referències cinematogràfiques i teatrals.

L’escenografia és plena de simbolisme, on els intèrprets poden jugar i crear nous espais a mesura que va avançant la història. La brutal versatilitat musical d’en Roger Conesa no et deixarà gens indiferent. Surts del teatre amb la següent pregunta: hi ha algun instrument que no sàpiga tocar? Acompanya aportant comicitat i atmosfera a les aventures de l’Oriol. També hi ha diversos números musicals que van arrencar incomptables aplaudiments per part del públic. És una obra que tot i estirar una mica la durada, anima al públic a sentir-la seva i a sentir complicitat amb el comediant. La mare, el dimoni i jo guanya la batalla al següent i últim refrany: “amb gent de teatre no tingui tracte”.