Ivànov
Teatre Lliure, 25 d’abril de 2017

En Joan (interpretat per Joan Carreras) és un home turmentat per la seva depressió i la malaltia terminal de la seva dona (Sara Espígul). És culpable de no sentir res per ella, ni pena, mentre es va apagant? Qui no té pèls a la llengua per criticar-lo és la seva colla d’amics que el titllen d’aprofitat i desvergonyit; però tot i això segueixen sortint de festa amb ell, que fuig de la pressió mental que té a casa. Com s’ha d’entendre a aquest protagonista? Com un egocèntric insensible incapaç d’aixecar el cap, o com un home abatut, víctima d’ell mateix i del seu entorn però que encara mereix una segona oportunitat?

Ivànov és el Txèkhov que Àlex Rigola porta al Teatre Lliure amb nou actors de primera línia. Aquests fan una feina excel·lent, tot i que potser el partit de futbol inicial no és suficient per escalfar perquè necessiten un parell d’escenes per realment donar tot el que tenen i brillar com el confeti daurat que inunda l’escenari. Confeti, gats de la sort, càmeres… Rigola no s’està de res. Es confia de simbolismes i metàfores com a escenografia que encara que donen profunditat i dimensionalisme a l’obra a vegades poden resultar aclaparadors en algun moment. L’ús de la càmera, per exemple, és interessant però ocasionalment es fa innecessari o, si més no, se’n podria extreure més suc.

Un dels elements que sembla que Rigola busca és la proximitat dels actors amb els personatges i amb el públic. Això ho expressa eliminant els noms dels personatges i fent servir el dels actors mateixos, projectant imatges d’ells de petits, posant una guitarra en directe (que toca Nao Albert, el metge) i fins i tot cantant junts “Under Pressure” (una cançó bastant representativa de l’obra). Per altra banda els actors van microfonats i això dóna lloc a escenes molt boniques com la que hi ha entre l’Àgata Roca, Pau Roca, Pep Cruz i el micròfon de mà. Malauradament el dia que hi vaig anar jo hi va haver problemes tècnics importants amb els micròfons i, tot i que es pot atribuir a que era la preestrena, crec que hauria estat més interessant que en l’obra els actors haguessin anat a veu nua, potenciant així la intimitat amb el públic. El text es fa fàcil d’entendre però deixa a desitjar entrar més al fons de cada personatge, entendre la psicologia de cada un d’ells.

En conclusió Ivànov és una obra interessant, que fa reflexionar, amb un repartiment fantàstic i que no s’està de res.

Cèlia Ventura