Èdip
Teatre Romea, 15 d’abril de 2018

Coneixe’t a tu mateix aconsella l’oracle de Delfos a la seva entrada, i això és el que acaba fent Èdip malgrat l’intent de defugir del seu destí. Els ciutadans de Tebes reben el públic en un teatre emboirat, amb peces de roba antiga decorant les grades i un llum vermell que dibuixa un camí enmig de l’escenari quasi nu, en homenatge a Peter Brook. Aquesta esceografia és el preludi d’allò que estem a punt de presenciar.

Oriol Broggi torna al Romea amb la direcció de l’obra Èdip de Sòfocles de la qual Jeroni Rubió amb molta cura i dedicació n’ha fet el text català, una versió fidel a l’original i propera al públic del moment, amb la posterior dramatúrgia de Marc Artigau i Oriol Broggi. Aquesta peça que es podrà veure al Romea fins el 10 de juny.

Després d’una breu citació d’un text de Borges, apareixen tots els personatges que, dempeus mirant el públic, esperen l’arribada del seu rei, així comença l’obra. Julio Manrique per primera vegada protagonitza una tragèdia i ho fa amb un vestuari contemporani, brindant als presents les vivències d’aquest personatge que no sembla tan allunyat en el temps. Completen el repertori Carles Martínez encarnant el sacerdot, Marc Rius amb Creont, Mercè Pons com a Iocasta, Ramon Vila de missatger, Miquel Gelabert que interpreta dos papers el de Tirèsies i el de pastor i Clara de Ramon fent d’Antígona i regalant-nos la seva veu amb una preciosa cançó africana que tanca l’espectacle. Cal afegir que al final de l’espectacle ja situa el públic a una altra obra, Èdip a Colonos, i que en tota la versió d’Artigau i Broggi plana Incendis de Wajdi Mouawad.

Èdip es diferencia de la resta de personatges perquè aquests van vestits d’època, exceptuant potser Creont i Iocasta, i perquè disposa de més mobilitat en la majoria d’escenes que els altres personatges que resten força estàtics, com els cors en el teatre grec clàssic, afavorint de vegades un ritme feixuc. Sigui com sigui s’aconsegueix recuperar l’essència clàssica del text per aproximar-la a l’actualitat.

Èdip va marxar lluny dels que considerava els seus pares biològics per fugir del vaticini de l’oracle segons el qual estava destinat a matar el seu pare i tenir fills amb la seva mare. La gran ironia dramàtica és que tothom sabrà menys ell que s’encamina irremeiablement al seu destí: en la fugida topa amb el rei Laios sense saber que és rei de Tebes, i molt menys el seu pare, i el mata. Salva Tebes de l’Esfinx i es casa amb la reina, la seva mare. És en l’honest intent de venjar la mort de Laios, el seu pare, quan afirma que cal atrapar l’assassí perquè sigui qui sigui un dia també voldrà atemptar contra mi i, efectivament, s’acabarà arrencant els ulls, encegat per la veritat.

Joana Cortils