Hamlet
Teatre Lliure de Montjuïc (Festival Grec), 25 de juliol de 2024
Gran part de les persones que entraven a platea eren franceses i d’altres preguntaven si hi hauria subtítols. No sabia ben bé per què ho preguntaven, fins que vaig escoltar la primera frase de l’obra i em vaig adonar que era en francès. Pensava que això seria un impediment per connectar amb la nova versió que Christiane Jatahy transportava sobre l’escenari, però no va ser així.
Clotilde Hesme, com a Hamlet, converteix un personatge d’un home tradicional en una dona amb un aire més actual. A l’aparèixer gairebé en totes les escenes, Hesme, ens presenta les diferents facetes de la protagonista, des de l’eufòria màxima al desesper més pur. A més, ens acompanya, dins la història, per redescobrir el passat i transformar-lo; des del patriarcat que representa Claudi (Matthieu Sampeur), el nou rei que ha assassinat el seu pare, fins a les guerres i les morts a tocar de la tragèdia. Sovint, Hamlet, es dirigia directament al públic, implicant-nos també a la història.
Pel que fa a la resta dels actors, Isabel Abreu, Tom Adjibi, Servane Ducorps, David Houri, Tonan Quito, no destaquen especialment, però sí que cal remarcar que en conjunt, els cinc, creen l’harmonia perfecta perquè l’escenari estigui equilibrat i el conte que ens expliquen formi part de tu. Fins i tot, dos d’ells es van presentar des del públic, això va fer, que la distància entre els personatges i nosaltres fos encara més curta.
Que combinin pantalles i mobles contemporanis reals com a decorat d’una casa, podria trepitjar la fina línia entre original i estrany. En aquest cas, va ser el primer, ja que aquestes, estaven molt ben cohesionades amb la resta d’elements. A més, ajudaven a crear ambient quan l’escena ho necessitava. De sobte, semblava que hi hagués molta gent, que començava a ploure… O que realment estiguéssim veient des dels ulls de Hamlet el que passava al cementiri. És a dir, provocava una amplificació del teatre i la realitat.
Tot i aquesta estètica més moderna, els diàlegs mantenien bastant els patrons ja escrits del llibre i això va ser un punt a favor, ja que, tot i la seva contemporaneïtat, no es desviava de la mateixa obra.
La companyia Cie. Vértice ens va regalar una nova adaptació del text de William Shakespeare i puc assegurar que la majoria dels que ocupàvem una butaca de la platea vam quedar embadalits.
Àfrica Bonet-Ragel
@afriicaa_br