A nation is born in me
Antic teatre, 24 de novembre de 2018

Hi ha espectacles que no són per a tots els públics, normalment és l’edat el criteri que s’utilitza per fer aquesta classificació, però en casos com A nation is born in me caldria usar un altre criteri; potser més relacionat amb el tipus de teatre al qual tinguem acostumat el nostre estómac, i és que Soren Evinson posa tota la maquinària en funcionament per crear i interpretar una peça del tot irreverent.

L’incomoditat en la qual se sumergirà el públic es nota des de l’inici de l’obra quan apareix el protagonista per deixar-nos sense pràcticament respiració, immersos en l’univers Evinson on descobrirem que el cos té moltes més possibilitats de moviment del que ens podem imaginar. Som davant d’un virtuosisme corporal que permet convertir l’actor en una bèstia que tan aviat és un gos rabiós com un cavall desbocat.

El personatge encarnat per Soren Evinson està sol davant d’un públic que passa a ser el seu conillet d’índies o, tal com diu ell, “mis perras” a les quals vol seduir amb mètodes si més no peculiars; parlant-los de manera agressiva tot fent anar els fils invisibles de titellaire totpoderós. El discurs és molt lúcid i directe. L’actor s’exposa i ho reconeix en tot moment; un exhibisionisme que l’enorgulleix i el retroalimenta gràcies a la mirada atenta del públic a qui afirma tot era per a vosaltres.

L’escenografia està formada per pocs elements que s’aniran usant al llarg de l’espectacle essent una bandera, dissenyada especialment per a l’ocasió, l’element capdal; feta amb material que ens recorda al làtex, i d’un color força apagat, ens costa d’imaginar fer-nos-la nostra, potser de forma intencionada. Una escenografia que prendrà tota la força gràcies al fet que l’actor posa el seu cos, i també la seva ànima, a disposició per generar una complexa relació amb el públic en el que és, en paraules de l’artista, un acte de generositat.

La intensitat de la peça no cesarà en pràcticament cap moment cosa que reduirà els matisos i n’augmentarà la visceralitat i la fúria. La bandera d’una nació que agonitza onejarà irremeiablement sobre els nostres caps, ningú ens en demanarà l’opinió i molt menys el permís per fer-ho. La metàfora d’una violència exercida contra tots nosaltres dia rere dia. Si d’alguna manera no ens deixarà l’obra és indiferents.

Joana Cortils