Fotografies: Erola Albesa Solsona 

Una llum tímida

Teatre Condal, 8 d’abril de 2024

Un dilluns al vespre, poc freqüent que hi hagi funció. Una platea bastant més jove del que s’acostuma a veure als teatres de Focus. D’entrada, una escenografia que sembla més aviat dispersa: quatre taules escolars, un llit, una catifa, una tauleta amb un telèfon i una pissarra omplen l’escenari del Teatre Condal. En realitat, ja sé que tot tindrà el seu moment i el seu paper, perquè l’obra ja l’he vist. 

S’enceta la funció amb una breu obertura de Marta Pons (violoncel) i Cèlia Varón (guitarra), on ja ens presenten alguns dels temes musicals que apareixeran durant l’obra. Seguidament, apareix Isabel (Àfrica Alonso), una professora d’història impulsiva i energètica. Todas las historias empiezan con una luz tímida. Aquesta història és la que es teixeix entre ella i Carmen (Júlia Jové), una altra mestra de la mateixa escola. En un entorn de franquisme tardà ple de silencis i submissió, és on neix aquesta història d’amor prohibit (i castigat). A través d’una dramatúrgia senzilla però efectiva, impacta al públic d’una forma potent i directa, però també poètica i empàtica.

L’estructura i plantejament de l’obra fugen del que forma part de l’imaginari col·lectiu dels musicals. No hi trobem ni grans coreografies ni “brilli-brilli”, sinó que les cançons, intimistes, acompanyen i canalitzen les emocions que senten les protagonistes i, per extensió, el públic. La senzillesa de tots els elements de l’obra funciona gràcies a unes interpretacions plenes i versemblants, tant pel que fa a les actrius com a les músiques. 

També a través d’elements i motius musicals, la temporalitat queda reflectida amb les dates que es van anotant a la pissarra escolar: des del 1959 fins al 1998. Todas las historias nos recuerdan que nuestro pasado existe. L’obra mira a un passat no tan llunyà que Isabel denomina com a “gris”. El context cultural i ideològic del moment talla les ales a qualsevol persona que se surti de la norma, que se surti del trabajar y rezar. Tot i això, Carmen i Isabel intenten crear-se el seu propi refugi. El seu lloc segur.

Tenint en compte el seu context temporal, l’ús del català i el castellà esdevé una reivindicació més dins de l’obra, que parla sobre la repressió en diferents capes. El joc entre idiomes i, alhora, entre text i cançons, permet donar una profunditat especial a la forma com s’explica la història. Les connexions musicals i dramatúrgiques entre els esdeveniments de l’obra fan que l’espectadora se’n senti còmplice (en el bon sentit). El text de la mateixa Àfrica Alonso i la direcció de Marilia Samper fan que les vivències d’aquestes dues mestres arribin al públic amb una força que arrodoneix la música d’Andrea Puig Doria (també en col·laboració d’Àfrica Alonso).

Des del primer moment, Àfrica Alonso, Júlia Jové, Marta Pons i Cèlia Varón es mengen l’escenari i connecten amb una platea plena que riu i plora obertament. Tot i això, no puc evitar preguntar-me com s’adaptaria l’obra en un espai escènic més petit. Si ja té una capacitat espectacular per arribar i impactar en un teatre tan gran com el Condal, no es multiplicaria la seva potència en un espai tan proper i íntim com l’obra en si mateixa?

Erola Albesa Solsona (@erolaalbesa)