Canto jo i la muntanya balla
Teatre Municipal de Girona, 6 de desembre de 2021

És ben sabut ja que la segona novel·la de l’escriptora catalana Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla, ha estat tot un fenomen literari. Ara, la companyia La Perla 29, sota la dramatúrgia de Clàudia Cedó i la direcció de Guillem Albà i Joan Arqué, n’ofereix una adaptació teatral que no només manté l’essència poètica de l’obra sinó que la reforça i l’amplifica gràcies a la introducció de nous elements sensorials.

El llamp que travessa en Domènec inicia el relat, emmarcat en una escenografia senzilla però simbòlica: a la part superior, un bosc invertit en suspensió; a la part inferior, taules i bancs en constant transformació. Aquests elements, juntament amb una il·luminació molt ben treballada, reprodueixen l’atmosfera idònia en cada moment perquè els intèrprets narrin les diferents capes d’història que vertebren la peça. El joc d’elements enriqueix el joc de veus que caracteritza la narració original de Solà, oferint una amalgama de perspectives, totes elles situades entre Camprodon i Prats de Molló, que interpel·len l’espectador i l’allunyen de la visió típicament antropocèntrica. Ara bé, tot això no seria possible sense les actuacions enèrgiques i entranyables dels actors i les actrius que les protagonitzen.

Així mateix, la representació teatral, que combina teatre gestual i música en directe, es manté fidel a la novel·la i aconsegueix esdevenir una expressió honesta de la realitat sense ornaments: a voltes crua i dolorosa, a voltes bella i plaent. Aquest retrat, alhora, inclou moments més humorístics capaços de fer-te riure quan ja tenies el cor encongit i els ulls entelats. D’altra banda, no es pot ignorar la voluntat manifesta de reivindicar el paper de la dona, d’evocar les històries que protagonitzaven elles però que explicaven ells per oferir-ne una nova lectura. Al capdavall, Canto jo i la muntanya balla és una obra encisadora que parla d’història, de memòria, de conflictes que es resolen i de conflictes que no es resoldran mai, de l’amor i de la mort. És aquell anar fent, com cadascú bonament pot, malgrat les circumstàncies i les desventures, en la persecució d’un ideal senzillament inabastable.

Ainhoa Setién
@ainhoasetien