Primera crítica del Bernat Gaya Jou
Una casa en la montaña
Heartbreak Hotel, 15 de gener de 2024
Una casa en la montaña és una història aparentment senzilla sobre un escriptor que pretén passar-se uns dies escrivint aïllat del món, que s’acaba transformant en tot un seguit d’hipòtesis que reimaginen la realitat d’aquesta aparentment senzilla sinopsi. I així doncs, de que va? Aquí la hipòtesi mana sobre la sinopsi. Com ja he dit: Un escriptor que pretén passar-se uns dies escrivint aïllat del món… i, PAM, a partir d’aquí, la hipòtesi fa tirar la història endavant i enrere per mutar i transformar-la constantment en alguna cosa nova.
Dos actors i un autor, (o bé tres actors) -o potser senzillament un Sergi Torrecilla (Retrat de l’artista mort, Tumbalafusta), un Javier Beltran (Mammón, Snorkel) i un Albert Boronat (Snorkel, El cóndor y el puma) en estat de gràcia-, ens conviden a passar una estona a la seva particular casa de la muntanya. “Que, en realitat, és casa meva”, ens explica l’Albert Boronat, autor del text.
I així és com s’esdevé. Com en un sopar d’amics que tenen ganes d’ensenyar el joc que s’han inventat a la resta de col·legues. L’acció dramàtica és intervinguda constantment per la paraula de l’autor, que ens interpel·la directament i ens aporta dades que ens podrien ser útils per a la interpretació del que està passant… o bé ens parla de qualsevol altre fet que potser no té res a veure amb l’espectacle. Com en qualsevol altre sopar d’amics.
I és justament aquest sentit de proximitat el que transforma el fet anecdòtic que ens proposa el director: sopar amb els actors durant la representació, a la mateixa taula on seuen ells, en un fet essencial i vital de l’experiència teatral. En aquest sentit, val a dir que el Heartbreak Hotel és el lloc idoni per a representar-la. Sense artificis ni grans tocs d’efecte. Pràcticament només hi són ells tres, autor i actors, i un sopar a taula. I el projecte de l’Àlex Rigola traspua la intimitat i proximitat que necessàriament demana aquesta particular trobada.
El text, una espècie de divertimento que fa giragonses entre la comèdia, el gore, el thriller i la ciència ficció, es pot llegir també des de la profunditat d’un tractat de filosofia.
Wittgentein, ens explica un dels personatges, va ser un filòsof que va negar la transcendència de les seves pròpies idees després d’haver obtingut un gran nombre de seguidors: “Allò que vaig escriure no val res (…) Però ens ho vam passar bé mentre ens vam pensar que era important.”
Aquesta és, en realitat, l’essència de la nostra casa de la muntanya. És només un divertimento? És difícil trobar peces tant honestes com aquesta, que cerquin generar comunitat viva posant-se al servei de la pròpia comunitat.
Ves a saber. És tan sols una hipòtesi. Però és bonic pensar que hipotèticament tots nosaltres, espectadors, actors i autor, vam sortir de la trobada sent una mica més amics del que ho érem abans. El teatre ens aproxima, aquesta sí que és una hipòtesi contrastada.
Bernat Gaya Jou