Càndid (o l’optimisme)
La Badabadoc

Hola, gràcies. Gràcies. Moltes gràcies. Gràcies per estar llegint això ara mateix. Gràcies. Gràcies, sí. De veritat, gràcies… Complaure, ser amable i optimista. Què hi ha darrere de la cultura de la felicitat? Aquest espectacle exposa des de diverses perspectives les veritats enverinades que ens hem anat empassant.

Càndid (o l’optimisme) reviu i planteja qüestions del mateix text literari de Voltaire escrit el 1759. Però aquesta vegada de la mà d’un text escrit i dirigit per Miquel Mas Fiol i interpretat pel Lluís Oliver.

La proposta arranca en el marc d’un càsting en el qual Lluís es presenta per interpretar a Candide de Voltaire, on es comença a entreveure la precarietat del sector teatral i com a contrapunt l’agraïment desmesurat de l’actor quan, en realitat tot és merdós. Així doncs, Lluís es converteix en un altre Càndid, un bon home que sovint és massa ingenu i que lluita per ser optimista encara que a la seva vida no sigui com ell voldria.

No riure en tot l’espectacle és gairebé impossible, en Lluís Oliver té el ritme de la comèdia per la mà i aconsegueix mantenir al públic enganxat. Tot i això, en algun moment, l’energia de l’actor es pot precipitar, fent perdre contingut del text i alguns colors interpretatius. L’escenografia i la il·luminació són austeres i l’aposta per les projeccions és absolutament clau per rumiar sobre realitats que generen perversió a escala mundial. Els diners donen la felicitat? La resposta és una esquitxada de llimona als ulls.

Tot plegat fa reflexionar en com ens invalidem o fustiguem a nosaltres mateixes en relació amb com hauríem de ser, en un món cada dia més hostil i cruel. Així doncs, gràcies. Gràcies de debò, mil gràcies per haver-me llegit. Gràcies, gràcies i gràcies. Adeu i moltes gràcies.

Clara Cañabate
@clara.canabate