Tanzània
Teatre La Gleva
Un pas de vianants, una consulta del metge, la cua del peix, la porta de l’autobús, un banc en un parc, un pati de butaques…
Tots aquests espais tenen un element en comú: són espais de converses per compromís. Aquelles converses que fas amb la persona que tens al costat, amb qui creues dues mirades i una paraula i desapareix del teu record. Tot i sovint no durar més de dues frases, hi ha vegades on el que t’explica aquella persona t’atrapa i no et deixa anar.
Entres a La Gleva i, abans que te n’adonis, la Montserrat de la Margarita Ponce ja t’ha atrapat amb la seva història. Al principi, el xoc de la nul·la distància entre ella i tu et descol·loca, i et passes esperant els 10 primers minuts a què et digui com ha acabat fent safari per Tanzània, però el text de l’Ana Bofill et capgira les expectatives i et presenta una història d’amor íntima, personal, sincera.
La història d’amor de la Montserrat i el Josep parla de responsabilitat, de desenganxar l’amor de la joventut, i les inseguretats que aporta tornar a trobar l’amor en una adultesa madurada. Durant aquesta aventura monologada, com si es tractés d’una conversa a la cua del peix, ens endinsem dins els records i els dubtes que envolten el cap de la Montserrat. La interpretació, el text i la direcció es casen per donar pas a una connexió entre intèrpret i espectador. L’obra és com una operació quirúrgica: surts del quiròfan teatral amb records trasplantats al teu cap.
No només adquireixes els records i les pors de la Montserrat, sinó que també presències els seus judicis. De forma literal, de fet. L’Elena Alcalde no té por de trencar el codi teatral entrant com una jutge/Pepito Grillo/veu del dimoni cada cop que es presenta un nou dilema o una nova situació. En estar acostumat al codi de conversa i íntim entre l’enamorada i el receptor, el judici pot resultar violent i sobtat, i alguns cops pot arribar a fer la sensació de trencament del ritme i el fil argumental a favor de gags que despertin els somriures de la gent. Així i tot, tant les batalletes amoroses com els dilemes judicials et transporten a l’essència d’una història d’amor necessària, còmica i íntima.
L’aventura de Tanzània és explicada en tercera persona, però és rebuda en primera. Cada segon i detall es comparteixen amb la Montserrat, com si haguessis vestit els seus ulls.
Àlex Locubiche
