Torus
Mercat de les Flors, 18 de juliol de 2019

A partir de la seva obra en forma de duet, Zero, Humanhood desenvolupa aquesta peça que intenta mostrar la relació de la física i l’espiritualiat a través de la forma geomètrica del torus (comunament anomenat dònut), present a tota la naturalesa.

Amb un començament d’una força equivalent a les estrelles, cinc ballarins estan en perfecta harmonia. Semblen provenir del caos però, de tant en tant se sincronitzen, no només entre ells sinó amb la música, les llums (magnífiques, meravelloses!) i l’espai. Sempre en rotllana com si creessin gravetat o un camp magnètic. Com a espectador deixes de veure un escenari i et sents part d’alguna cosa més gran, tant pel que fa a ser una petitíssima part de l’univers com a una connexió espiritual amb l’energia. Quedes enganxat al ritme i perds la noció de temps, ja no existeixes com a individual.

Els tres primers solos que s’hi introdueixen també cerquen aquest mateix estil i li donen dinamisme a la composició. Poc després l’estil i les forces dels moviments canvien, tot és més tribal, fins i tot la música deixa de ser tan abstracte i passa a ser una composició de timbals taiwanesos. Els dos solos restants són molt iguals i amb menys personalitat individual. La forma del torus s’esvaeix de la coreografia o està molt amagada i no queda clara des d’una perspectiva exterior. I aquesta part és la que es fa llarga i una mica avorrida. Tot i que la gestió de l’espai està increïblement ben feta, els repetitius moviments de la coreografia a base de salts, la durada d’aquests i desaparició del torus, més que fer-me entrar en un trànsit, em van fer quasi desconnectar al cap d’una estona.

Malauradament, aquestes dues parts tan diferenciades em semblen dues obres diferents que han volgut unir-se en una mateixa línia argumental però que no s’han pogut harmonitzar ni formar sinergia. Ja sigui perquè vénen de processos creatius diferents o moments d’inspiració allunyats entre si.

Tot i això, Humanhood és una companyia potent i jove que val molt la pena veure. Els coreògrafs Júlia Robert i Rudi Cole han fet una bona feina amb aquesta peça i han aconseguit crear un univers de ciència-ficció i espiritualisme. Inclús les llums estan preciosament pensades i coreografiades per aquesta fi. Ara bé, penso que aquesta obra en concret es podria haver escurçat.

Eva Campos Suárez
@platartistic