Voltaire/Rousseau. La disputa
Teatre Romea, 4 de desembre de 2024
Una gran estrella gegant de vint puntes brilla des de fa uns dies a la Plaça Sant Jaume. Taques de llum que en sincopa es desperten: primer una secció, després una altra, fins que en un moment, la plaça queda ben il·luminada perquè una explosió de llum ens obliga a submergir-nos en la llum de l’estrella. Una creació de l’arquitecte Xevi Bayona i el creador digital Àlex Posada, que fa un homenatge a la vida, a la primera essència.
A la peça Voltaire/ Rousseau. La disputa de Jean François Prévand i, traduïda per Salvador Oliva, un pamflet anònim acusa Jean-Jacques Rousseau per haver abandonat els seus cinc fills. Així, Rousseau recorre a Voltaire per esbrinar plegats qui és l’autor d’aquesta acusació.
La situació presentada ens dona l’oportunitat d’assistir a una gran escena domèstica on els dos filòsofs enfronten les seves idees sobre Déu, la igualtat, l’educació i el teatre, en un espai dissenyat pel mateix Flotats: un saló, on els elements estan escollits de manera funcional, sense apostar per una gran proposta escenogràfica que doni joc, sinó més aviat contextualitzar el moment amb un intent de realisme estilitzat. Però, que pel pes del raonament funciona.
Els dos filòsofs durant la conversa despleguen les seves teories i ens plategen un dilema que podria ser actual: mentre que Rousseau explora la seva creença pel bon salvatge, allò “natural” Voltaire subratlla la importància de la cultura, i “l’artifici” i emfatitza com l’humà és humà per la seva intel·ligència. Dues maneres igualment generoses, però molt diferents de concebre la societat. I que han estat il·luminades per Insuel, creant un efecte amb el públic una mica allunyat, com si ens miréssim la situació des d’una finestra, quan la llum podria haver potenciant aquest conflicte, i apropar com aquest dilema se’ns continua plantejant avui en dia en forma de “talk show”.
Pel que fa a la interpretació Voltaire en la proposta dirigida per Josep Maria Flotats sempre acaba estant una mica sobre, ja que el seu humor despreocupat i descarat no acaba de deixar que es vegi el conflicte intel·lectual entre els dos personatges, i que Rousseau interpretat per Pep Planas acabi perdent la disputa amb els seus arguments i manera de defensar-los. Tot i els atacs, mentre Rousseau, vol començar tot de nou, Voltaire remarca en un moment com la cultura és la solució per la majoria dels problemes. El músic i pianista vinarossenc Carles Santos ja ho exposava, en algunes de les seves entrevistes: “Si compares un plat de llenties amb una peça de piano, el primer és una necessitat bàsica, però a la llarga, serà pitjor la manca del segon”.
La raó és que el text t’apropa a com ser savi fa allunyar-te dels prejudicis, per arribar a viure una vida menys banal, menys vulgar, més atrevida, i d’acord amb els teus ideals. Idea que lliga amb el tema del sonet de Quevedo “Retirado en la paz de estos desiertos” en què presenta una vida lliurada a l’estudi i la lectura per viure amb més sentit i seguretat moral i intel·lectual, que llegeix Voltaire. El temps passa depressa, però la petjada del que aprenem roman. I per això, encara avui, Renato Bianchi el dissenyador de vestuari ens contextualitza al s.XVIII amb gust.
Els dos filòsofs conversen i beuen cafè mentre miren cap al públic, encara que de tant en tant, es giren per descobrir un tapís d’un jardí, que en certs moments és il·luminat com simulant el transcurs d’un dia, i així és la vida, on mai acabem d’esbrinar amb certesa que hi ha darrere del tapís. Potser unes tasses de cafè?
Marina Valls