La casa més petita
Teatre de l’Aurora d’Igualada, 1 d’abril de 2023

Confesso que desconec si es tracta d’una pràctica habitual, però enguany Igualada acull l’aparentment singular canvi de cromos entre les companyies Campi Qui Pugui i Yarleku Teatre, la qual ha cedit l’exhibició en català de La casa més petita a la cèlebre companyia lleidatana. L’espectacle segueix la pista a les criatures que han d’abandonar casa seva, refugiades de la guerra, i deixen enrere tot allò que havien conegut fins ara. El pretext duríssim es contextualitza en un escenari que no és cap lloc conegut. Ni els noms, ni la roba, res recorda a cap realitat, fet que transporta, encara que la idea sigui d’una altra companyia aquesta vegada, al meravellós Camí a l’escola, que també era una representació de tots els nens i nenes del món.

La casa més petita és un espectacle preciós, per començar per l’espai escènic. La mena de casa on s’ubica l’escena i l’estètica al voltant de les protagonistes, la Norma i la Bettina, no només és bonica i original, sinó que respon exactament a la història que els dos personatges han anat creant a partir d’allò que eren i el món nou que els hi ha tocat construir. Els detalls estan molt cuidats, res és gratuït i res està endolcit. En elles dues, interpretades per Cristina Garcia i Aitana Giralt, hi veiem moltíssims matisos, per respectar la duresa d’un infant que s’ha de fer gran a contractor, que actua i es comporta com qui no és, però se li escapa la innocència per totes bandes. Són dos personatges que aprenen i s’ubiquen una mica cada dia, mentre s’acompanyen sense saber massa com.

La proposta d’història un punt poètica, els detalls en la posada en escena, l’ús de diversos llenguatges físics, visuals, d’objectes i de paraula, la crua realitat que ve i torna; tot conflueix en una peça imprescindible. La casa més petita és dolça i emotiva, és bonica i és punyent. A algú li podria desconcertar la veu, amb unes notes infantilitzades, de les protagonistes, tot i que això sempre va a gustos i manies de cada assistent. En el fons, ajuda a ficcionar l’horror que, d’altra banda, ens mengem cada dia a la televisió. La casa més petita és, en conjunt, una peça rodona, excel·lentment executada, que s’està de moralines o intel·lectualismes i arriba al cor a totes les edats. 

Judit Martínez Gili
@CritCultural