Teatre Akadèmia, 13 de desembre (estrena)

Quantes són les persones que alguna nit potser sense adonar-se’n es troben davant la llum freda de la nevera per què alguna cosa durant el transcurs de les hores no els està convencent, i de sobte, remenant entre el formatge, tomates cherri i iogurts, s’adonen que han perdut el gust de tot.

Així comença Alícia, Alícia González, la protagonista d’aquesta història, que fumant i vestida amb un vestit de seda blanc, per no descuidar-se, narra com li és de difícil sortir de casa, i trobar algun impuls que la faci avançar. El fil del pensament la porta a esmentar els indecisos, desil·lusionats, els que no creuen, els que han perdut tota esperança i estan cansats. Alícia, viu amb la seva filla, Queralt, Queralt Casasayas, que sovint la vol ajudar, però que altres cops se sent arrossegada per la mare, perquè es troba submergida en l’espiral del seu pensament, un pensament àgil i que en allegretto va d’un lloc a un altre, tasca difícil de traduir per part de Carles F. Giua que ha sabut mantenir aquesta necessitat d’escollir la paraula adient per transmetre el misteri de l’inexplicable.

L’origen del món, retrat d’un interior de Lucia Calamaro, títol en honor al quadre de Courbet, ens situa a l’interior d’una casa on els objectes estan incrustats a les parets recordant a les pintures de natures mortes de Giorgio Morandi on no s’acaba de distingir el fons de l’objecte domèstic pel delicat treball en el color. Imatge que ens recorda al cartell de fa unes setmanes al Tantarantana de la Vida suspesa dirigida per Roberto Romei, on tot un seguit d’objectes del dia a dia envolten sense aparent ordre els personatges. Això, ens mostra el gust de l’autora per elevar el quotidià a una altra esfera que ens toca des de l’humor les preocupacions més bàsiques i enigmàtiques de l’existència: què hi fem aquí?, cap on anem?, què sentim?, però també, que ens acompanya al dia a dia?

Per contrast a la reflexió fatigada, el personatge de l’àvia, encarnada amb molta gràcia per Annabel Totusaus amb una força i profund amor cap a la filla i la neta decideix tirar pel dret i posar ordre. Arriba amb una planta de bambú per intentar solucionar els problemes des de la fermesa i la creença que la vida val la pena viure-la. I aquesta hipèrbole fa riure, de fet en algun cas, l’àvia descriu la filla com una indigent de la vida. Dins un mar de llàgrimes, quan de sobte hi ha un port, tot pes és més lleuger, i en aquesta ocasió, la guia d’aquestes diferents perspectives, ha estat un far que fa pampallugues: el director Guido Torlonia que ha sabut reunir tots els elements perquè brillin.

En el muntatge tot té una aparença amable amb un vestuari de colors vius de tall sixteen de Nídia Tusal; un espai que tallat per la meitat és una maqueta de l’interior d’una casa dissenyat per Sebastià Brosa i Laura Martínez que ens fa veure com des d’un aspecte amable, i una il·luminació de tons lavandes i roses de Lluís Serra es poden narrar conflictes interns dels quals costa escapar, la qual cosa ens recorda a les pel·lícules d’Aki Kaurismäki on es presenten conflictes que sembla que siguin difícils de resoldre, però que acaben tots amb una possibilitat i nova oportunitat. La mateixa autora en el col·loqui postfunció ha subratllat aquesta necessitat d’una visió positiva al final de l’obra, on l’única solució possible és mirar als altres. Apostant per una màxima: menys mirada cap a l’interior i més cap a l’exterior.

A més, s’ha de remarcar com l’obra de Calamaro encara que tracta un tema molt actual, com pot ser un problema de salut mental, no desprèn la vocació de ser un obra que s’empetiteix amb el discurs, ja que l’autora la vesteix de contingut filosòfic que atorga un pes a tres dones que viuen en l’esforç de continuar endavant.

Així, el fum de cigarret d’Alícia impregna l’ambient una estona mentre a poc a poc es va consumint. Pot ser en la casa l’olor queda impregnada a les parets durant anys, però a força d’obrir la finestra el pas del temps provoca que l’olor vaig desapareixent, i aquestes dones puguin atrevir-se a olorar, i així recuperar de nou el gust.

Marina Valls