La felicidad es un hábito
Teatre Gaudí, 14 de juliol de 2024
La felicitat és un concepte fonedís. Moltes vegades tenim més clar el que no ens fa feliços que el que sí. Una feina que no ens omple, una parella que no ens recolza o, simplement, un estat vital en el qual portem molt de temps estancats i del qual volem sortir. Però encara que tinguem clar on no volem estar, cap a on volem anar és una altra cosa.
Som conservadors per naturalesa i ens inventem mil excuses, cadascuna més boja que l’anterior, per justificar l’immobilisme, la inacció. Mentirem, als altres i a nosaltres mateixos, ens convencerem que estem passant “una fase” i que no volem expressar-ho “per no ferir” als altres. I, d’aquesta manera, anirem estirant la situació en el temps fins que sigui inevitable. Fins que la situació sigui tan insuportable, tan evident, que ni tan sols nosaltres ho puguem negar i ens exploti a la cara. Arriba el moment en què la por al canvi és insignificant comparada amb la por a seguir en la tessitura de sempre. I és llavors, només llavors, quan actuem.
Aquest moment d’epifania és el que viuen els personatges de “La felicidad es un hábito” al damunt de l’escenari. La Kira (Natalie Ravlich), té ganes de tenir un fill amb en Gregor (Omar Puga), que no en té gens de ganes. Ell se sent desencisat amb la vida, com si els anys l’haguessin tornat una persona més avorrida, més grisa. “Antes era simpático”, diu. I, per posar més llenya al foc, la mare d’en Gregor, la Quela (Margarita Ponce) es veurà obligada a mediar el conflicte de parella mentre intenta convertir-se en una influencer. Les dues actrius i l’actor ho deixen tot a l’escenari per interpretar aquest moment vital tan difícil i com és el moment de canvi, el moment de deixar enrere la vida que creies que tenies per atrevir-te a viure la vida que vols. Una etapa que ens enfronta amb el patetisme diari i que acaba sent molt còmica vist des de fora.
Amb un text escrit per Laura Freijo i una posada en escena senzilla, però eficaç, “La Felicidad es un hábito” és una lluminosa crida a fugir d’on no estiguem a gust i vèncer la por que ens paralitza. Els tocs onírics que ens proposa la directora, Sonia Sobrino, juntament amb els moments que trenquen la quarta paret, ens ajuden a restar-li importància als problemes quotidians i recordar que sempre és millor tirar endavant, no estancar-se, atrevir-se. Passa a passa, a poc a poc, dia a dia. De la mateixa forma que es construeixen els hàbits.
David Magaña