Teatre Tívoli, 25 de setembre de 2025
Ja és costum que passin per Barcelona les principals produccions de teatre musical que giren per la península. Produccions madrilenyes de títols com Grease o Chicago han passat els últims anys per la ciutat, però també hem pogut gaudir de referents internacionals com Rocky Horror Show o Six. Així mateix, fins al 2 de novembre es podrà veure al Teatre Tívoli una nova producció del musical El fantasma de la ópera.
La història, basada en el clàssic de Gaston Leroux publicat l’any 1910, relata els incidents relacionats amb l’aparició d’un fantasma a l’Òpera Garnier de París i la seva vinculació amb una de les cantants que hi actuen: Christine Daaé. Qui més qui menys, gairebé tothom n’ha llegit el llibre o vist alguna de les moltes pel·lícules i adaptacions teatrals que hi ha. He de confessar, però, que jo encara no ho havia fet (exceptuant l’obligatòria versió de Les Tres Bessones!). Encara que n’havia escoltat cançons, sentit històries i en coneixia la trama, la producció de LETSGO Company ha sigut el meu primer contacte amb l’obra en conjunt.
La proposta, que està fent gira pel territori espanyol des del mes de juny, ha aterrat al Tívoli amb una posada en escena clàssica i impressionant. La nova direcció de Federico Bellone combina els principals elements tradicionals del musical amb matisos i modificacions dels efectes tècnics. Una companyia de més d’una vintena de membres ens transporta al París de 1919, a una subhasta on comencen a aparèixer objectes vinculats als estranys esdeveniments de gairebé quaranta anys abans, entre els quals destaca un canelobre. Just quan aquest s’il·lumina, fem un viatge en el temps i, acompanyats per les notes de la mítica obertura (i cançó que dona títol a l’espectacle), anem a parar a un assaig de l’òpera Hanníbal per a conèixer els extravagants personatges que hi treballen.
El fet que tota l’acció tingui lloc en un teatre d’òpera propicia que la música que hi sentim, malgrat ser interpretada per una petita orquestra aparentment clàssica en directe, tingui estils variats que fluctuen entre òpera, musical i pop-rock, i donen pistes sobre el caràcter i el rol dels diferents personatges.
Sense tenir gaire coneixement previ del conjunt de la partitura, em va cridar especialment l’atenció l’ús de la música atonal (que se surt dels cànons de la tonalitat, majoritaris en la tradició occidental) per a algunes intervencions del fantasma (i sobre ell). Malgrat que la majoria de les cançons sí que es poden classificar fàcilment dins del cànon, hi ha fragments que, d’una manera o altra, se n’escapen. És a dir, l’ús d’un llenguatge que se surt del majoritàriament “acceptat socialment” per relacionar-lo amb un personatge exclòs de tota vida social.
Per posar-ne un exemple clar, trobem l’escena en què el Fantasma exigeix que s’assagi i interpreti una òpera que ha escrit ell mateix (Don Juan Triumphant). En aquest moment, veiem que la seva música s’escapa de qualsevol etiqueta que s’utilitzés a l’època, fent referència a períodes musicals de com a mínim vint anys després del 1881 (on se situa l’acció). Malgrat que no he tingut la sort de poder-m’hi endinsar gaire per la falta de coneixement previ, petits elements de la partitura d’Andrew Lloyd Webber com la nota final del número Music of the night o els fragments que interpreta el Fantasma amb l’orgue, obren la porta a una escolta activa de la dramatúrgia implícita en la música.
Per interpretar els principals rols del Fantasma de l’Òpera sempre són necessaris perfils d’artistes que puguin tenir una flexibilitat tècnica (vocal i de moviment), però alhora interpretativa. És un material molt intens musicalment, però també s’ha de tenir en compte que els personatges tenen arcs emocionals complexos.
És per això que destacaria especialment la interpretació de la soprano gallega Ana San Martín com a Christine Daaé. L’actriu, que ja porta més d’una dècada pels escenaris catalans i que hem pogut veure en papers tan emblemàtics com la Blanca de Mar i Cel, demostra una gran força vocal i una presència gairebé hipnòtica en fer-se seu un dels grans rols del repertori musical. La jove Christine, una cantant del cor de l’òpera, es troba ella mateixa i la seva veu atrapada enmig de dos homes: el Fantasma que se li presenta com a àngel de la música, i en Raoul, un amic de la infantesa que s’enamora d’ella. Durant les gairebé tres hores de muntatge, té un gran nombre de cançons, àries i duets, entre altres, en els quals arriba gairebé a les tres octaves de registre. San Martín demostra una capacitat d’execució musical precisa, alhora que no deixa de banda el viatge emocional d’un personatge manipulat constantment pel seu entorn.
L’acompanyen esplèndidament en escena intèrprets com l’argentí Guido Balzaretti en el paper de Raoul, la soprano Marta Pineda donant vida a la Prima donna Carlota, la barcelonina Sofía Esteve com a Meg, l’amiga de la protagonista, i els propietaris de l’òpera a qui donen vida els actors Enrique R. del Portal i Omar Calicchio. Actualment, el personatge de Fantasma l’encarna Daniel Diges (alternant-se amb Manu Pilas).
Aquestes interpretacions van envoltades d’una escenografia que trasllada al públic d’un espai a l’altre del teatre, pujant i baixant de l’escenari, entrant i sortint de la sala d’assaig, alhora esdevenint públic intern de la història i testimoniant les escenes més íntimes dels personatges. Els mecanismes escènics són complexos, cosa que fa vistosos els canvis i la localització dels espais. Encara que l’aposta sigui visual i atractiva, en la funció que vaig veure jo (una de les prèvies, s’ha de dir), va produir-se un error de maquinària que va emmascarar totalment un dels moments més emblemàtics de l’espectacle. Una proposta així ofereix imatges vistoses i espectaculars, però també, en alguns moments, dificulta la fluïdesa de l’espectacle amb els canvis d’escena.
El moviment escènic es complementa amb una il·luminació que ajuda als efectes visuals i als trucs de màgia, sense agafar protagonisme i donant peu a instantànies de tota mena: des d’una concorreguda mascarada o un assaig amb els solistes, ballarins i cor de l’òpera, fins a l’íntima declaració d’amor entre Raoul i Christine al terrat de l’edifici o la confessió d’ella a la tomba del seu pare sota la llum de la lluna.
En tot cas, què esperar si es va al Teatre Tívoli aquestes setmanes? Una funció per endinsar-se al clàssic de la literatura gòtica amb bona música i algunes interpretacions destacades. Un espectacle de la tradició del musical que en manté l’essència i busca sorprendre els nous públics i satisfer els de sempre.
Erola Albesa Solsona (@erolaalbesa)