Ja fa temps que els acadèmics miren d’alertar-nos sobre l’enèsim cataclisme destinat a erradicar la humanitat. Recentment, diversos estudis han pogut constatar que el suïcidi es regeix pel mateix principi que la majoria d’infeccions víriques: Es contagia. Potser tant com la varicel·la o la Covid. Una infecció col·lectiva contra la qual encara no n’existeix cap profilàctic infal·lible. Així doncs, no és pas estrany que la proporció de suïcides augmenti exponencialment després de la mort autoinfligda d’un personatge cèlebre o bé d’un company de feina, d’un veí o d’una mare… Es tracta d’una puta epidèmia sense cura.
I quan el nen sense nom gairebé perd la mare, que ja ha estat inoculada amb el virus mortal, lògicament prova de trobar una vacuna que els pugui salvar. Pau Roca ens explica tot això i molt més a través d’un monòleg ple de tendresa que convida el públic a ser element central de la proposta per mitjà de la participació directa. D’aquesta manera els espectadors es transformaran en pare o en parella, en un professor de literatura d’aquells que remouen les entranyes o bé en una psicòloga d’escola que es comunica amb els seus pacients exclusivament a través del seu mitjó gos.
Les coses excepcionals, escrita pel dramaturg britànic Duncan Macmillan (Lungs, People o Places and Things), fa referència a la manera que troba el jove protagonista d’enfrontar-se a la malaltia. En un impuls escriurà una llista, fil conductor de l’obra, d’aquelles coses realment meravelloses que fan que valgui la pena viure i que es convertirà en el seu bot salvavides particular.
1.Els gelats. 2 Les guerres d’aigua. 3 Quedar-se despert després de l’hora d’anar dormir i poder mirar la tele fins tard. I així fins arribar al milió. Contra l’angoixa vital, un milió de vacunes que passen d’en Son Goku al sexe i de les reconciliacions a les pel·lícules d’Star Wars (les antigues, que les noves ja sabem que no ho són pas tant d’excepcionals.)
El text fa tentines entre la tragèdia i l’optimisme —un milió de coses excepcionals són moltes coses excepcionals, però qui en necessita tantes si realment és capaç d’enumerar-ne un milió?— i en Pau Roca, en un registre molt proper que s’acosta gairebé massa a l’autoficció, aconsegueix posar-se el públic a la butxaca des del precís instant que es mostra en escena, ens saluda i ens guia ell mateix, tal com si fos l’acomodador, als nostres seients.
D’aquesta manera, quan toca participar, el públic s’hi entrega amb generositat. (Evidentment això pot canviar a cada funció, però la peça està escrita i dirigida de tal manera que, per tal que algú es negués activament a participar-hi, caldria que fos un monstre a l’alçada de Jeffrey Dahmer o Jack l’esbudellador.)
Les coses excepcionals ha estat muntada paral·lelament a Barcelona i a Madrid. I tot i que encara no he tingut l’oportunitat de gaudir de la versió castellana d’aquest entranyable monòleg, observant els cartells, que són idèntics i que únicament divergeixen pel que fa a l’intèrpret que hi surt fotografiat, em temo que es tracta de muntatges germans que disten ben poc l’un de l’altre. Normalment no acostumo a sortir gaire satisfet d’aquest tipus d’espectacles que es repliquen sense ànima en diferents ciutats amb l’afany de fer taquilla sense cap tipus d’escrúpols. Acostumo a pensar que d’aquesta manera acaben transmutats en experiències de consum: descafeïnades i sense sal. Aptes per a qualsevol públic i ben allunyades dels sistemes reals que poblen els nostres barris i ciutats.
Però a vegades, fins i tot un muntatge com aquest, atapeït de bones intencions, pot tenir la força per ser una més d’aquestes coses excepcionals. I, encara que es faci evident que Every Brilliant Thing és una més d’aquelles feel good movies que pretenen fer-nos sentir bé sense remoure gaire l’escudella, el text de Duncan MacMillan aconsegueix abordar un fet força fotut des d’una perspectiva que en permet l’aproximació a un públic divers que probablement no hi està gaire acostumat, mentre alhora es planteja una possible cura que s’acosta, això si, una mica massa a la filosofia de Mr Wonderful o de Paulo Coelho. Una vacuna, potser no definitiva, però sí esperançadora, contra la por de viure quan la vida fa mal.
