El dia que va morir l’últim panda
Cal Trepat, Fira Tàrrega 2022
Projecte Ingenu convida al públic a endinsar-se al seu univers construït amb molta cura i bon gust. Com a espectador acceptes el pacte de fer un viatge, que qualificaria com un good trip de bolets al·lucinògens, a un futur distòpic on s’han extingit els ossos panda i els científics aconsegueixen incubar un embrió fora el ventre matern. El dia que va morir l’últim panda ha apostat fort i ha aconseguit que sortim de la nostra zona de confort i quedem satisfets. Un espectacle per qui no es conforma i vol alienar-se de la realitat durant una estona.
Abans d’accedir a la nau de Cal Trepat ja disposes d’uns auriculars que t’acompanyen durant tot l’espectacle a través d’un argument i un itinerari sonor. En un inici, fa l’efecte que la proposta sigui quelcom estàtic, és a dir, una visita guiada al museu de vida animal. Però no és així, es tracta d’un continu de sorpreses, sobresalts i interrelacions entre el públic i els intèrprets, que proven d’enunciar els mil anys que vindran a continuació on, probablement, l’espècie humana hagi evolucionat o s’hagi extingit.
La proposta de so la condueix Gerard Marsal Norte sense interrupció, un privilegi per aquells a qui commou la producció sonora en directe. També participen els cants dels intèrprets i, per moments, sembla impossible pensar que siguin en rigorós directe. Alguns vam cometre el delicte indiscret de separar-nos l’auricular per comprovar que els cants polifònics estaven succeint de debò.
Ha estat un encert fer la peça a un espai com Cal Trepat, bingo per a la fira d’art de carrer! L’escenografia queda com un guant fet a mida, molt funcional a la nau on s’instal·la. Ara caldrà veure a quins altres espais es configuren els propers espectacles. La qüestió és que transitar la nau esdevé trobar-se en un espai liminal (un no-lloc, un espai per transitar, però no per quedar-se), que pot resultar ser un museu, una instal·lació o, fins i tot, un laboratori on es fa un mostreig científic per decidir sobre l’evolució humana. L’espectador tria on vol mirar i què vol mirar i, és curiós perquè en un inici perceps que tothom se centra en el mateix i a mesura que avança la sessió, el públic canvia el seu punt de mira i, en conseqüència, va construint la seva pròpia història.
Potser la línia narrativa em va fer perdre el fil en algun moment, però res cabdal per no quedar abstreta davant el conjunt escènic harmoniós que configura la idea de Projecte Ingenu. Tot plegat fa pensar en l’exposició que vaig veure l’any passat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona: Ciència Fricció. L’espectacle remet a reflexions de la continuïtat de la vida humana mentre que Ciència Fricció ens conduia a repensar altres maneres de viure entre espècies diferents. Al capdavall, sembla una proposta que pretén enderrocar la creença de la supremacia de l’espècie humana.
El dia que va morir l’últim panda és una experiència immersiva per tots els públics que val molt la pena!
Andrea Cuevas
@andreacuevasg
