Cúbit
Teatre Lliure, 20 de maig de 2017

Cúbit tracta els secrets d’una família una mica diferent amb un guió que captiva bastant l’espectador. Si s’ha de buscar una similitud entre aquesta obra de la de La Mare de la Villarroel definitivament no és el paper de la mare; la semblança es troba en l’estructura de l’obra així com en el sentiment d’angoixa i de notar que se’ns escapa alguna cosa. Però la mare és l’oposada. A la Villarroel hi veiem una dona depenent dels fills, destrossada perquè aquests marxen de casa, buida. Aquí hi ha una dona forta, “una d’aquelles mares progres” que diuen a l’obra (de fet els fills l’anomenen pel seu nom de pila, Paula), independent; una dona que guarda secrets.

Així com el paper de la mare és dut a terme d’una manera màgica i realista per l’Anna Azcona, els altres actors es queden una mica curts. Fan una bona feina però els hi falta incorporar la naturalitat que tenen en els gestos a les paraules, que poden sonar forçades.

L’estructura de l’obra és semblant en el sentit que algunes escenes són repetides dos cops. En aquest cas per comparar el que veiem fora de casa amb l’exterior i així veure la dobla cara d’alguns. Per fer-ho es disposa d’una escenografia que divideix els dos espais amb unes finestres opaques que s’obren. Això és essencial pel bon funcionament de l’obra i fa pensar que aquesta família és com una ceba a la que anem traient capes.

El que no és l’indicat és l’espai. El públic està disposat a tres bandes però realment només la frontal disposa d’una vista bona. Els laterals tenen una visibilitat molt reduïda, amb moment massa llargs en que només es veu l’esquena d’un dels actors.

Cèlia Ventura