Èdip
Teatre Romea, 19 d’abril de 2018 

Èdip es presenta al Teatre Romea com el que és, una obra grandiloqüent, densa, potent i clàssica. És per això que al cap davant d’aquesta producció el director, Oriol Broggi, ha decidit portar a Julio Manrique que encarna al mateix Èdip amb una gran potència i, tot i això, proper a l’espectador. La resta del repartiment tampoc es queda curta; algun d’ells interpreta més d’un personatge i fins i tot hi ha un tendre moment musical al final de tot de la mà de la guitarra de Marc Rius i la veu de Clara de Ramon.

La il·luminació de Pep Barcons s’excel·leix, amb tons càlids i naturals que acompassen l’escenografia (Roger Orra i Oriol Broggi) i vestuari (Anna Ribera), ambdós atemporals però clàssics a la vegada. A més a més és essencial destacar l’espai sonor dissenyat per Damien Bazin. Al llarg de l’obra els sorolls ambients, així com les cançons escollides, són més que adients i és que aconsegueixen crear una atmosfera perfecta. De fet en més d’un moment els actors, situats cada un a la seva calculada posició, amb la llum del capvespre i el so ambiental, sembla que posin per ser pintats.

La versió del text de Jeroni Rubio Rodon no és difícil de seguir tot i que hi ha un factor molt important que li juga en contra: el temps. Al llarg de tota l’obra trobem un número potser excessiu de pauses dramàtiques així com moviments alentits dels actors que fan que el públic desconnecti sense adonar-se’n i li sigui més difícil seguir l’obra. Això acaba mitigant els punts dits anteriorment, la intensitat, i acaba produint que el missatge es perdi entre pausa i pausa.

Així doncs Èdip és una obra plasmada amb un gran art però també amb un ritme lent que li ocasiona una durada excessiva que en dificulta la digestió.

Cèlia Ventura
@soctastaolletes