Com cantar sobreviviré sense que m’exploti un pulmó
El Maldà, 4 d’octubre de 2024
L’experiència del fet teatral comença abans que les llums iniciïn a la funció. Comença amb els nervis (m’agradarà? No m’agradarà?), comença amb l’espera, amb l’anticipació. A Com cantar sobreviviré sense que m’exploti un pulmó ho saben molt bé, això. Aquest és el motiu pel qual, just abans de la funció, t’ofereixen la possibilitat d’inflar un globus i entrar-lo a la sala per, a través d’ell, percebre encara més l’espai sonor de l’espectacle. Jo, aplicat, l’inflo d’un parell de bufades, el lligo i m’assec. Ara sí, comença la funció.
“Jo soc la Moumna i no sé si avui podré acabar la funció”, ens diuen les tres actrius. Les tres (Dana Carbonell, Anna Griera i Raquel Camón) són la Moumna en molts moments de l’obra, i les tres ens expliquen el viatge de la protagonista per aconseguir que li diagnostiquin la malaltia que pateix: sarcoïdosi pulmonar. És una malaltia minoritària, fet que explica que el diagnòstic sigui un procés tan tortuós, no només pel desconeixement dels mateixos metges sobre la malaltia, sinó també per la falta d’empatia d’alguns professionals del sistema sanitari davant la situació. “Això és normal”, li diuen a la Moumna, “no t’escoltis tant”.
La comprensió que no troba en el sistema sanitari la trobarà en les amistats, que l’ajudaran a portar-ho amb humor i li recordaran que els pulmons també poden fer mal de riure o de cantar amb moltes ganes. El text, escrit per la mateixa Carbonell, brilla especialment quan relativitza el dolor celebrant la vida i se’n riu de les desgràcies. Ens recorda que la nostra existència no deixa de ser com un bingo i que a qualsevol de nosaltres li pot tocar viure una situació com la de la Moumna en qualsevol moment. I ens ho recorda amb música, ballant, com en una gran festa, un cant a la vida. Al meu pit, el globus que he inflat al principi de la funció vibra com si també volgués dansar i formar part de l’experiència.
I llavors ens ho revelen. Una de les tres actrius sí que és la Moumna de veritat. La història és la seva. Pateix sarcoïdosi pulmonar. Ja ha passat gairebé tota la funció i ningú no se n’havia adonat ni ho sospitava. I ens explica la por que va passar en primera persona. Els dubtes. El no saber si podria seguir sent actriu, si podria tornar a cantar.
Al meu seient, em sento privilegiat per haver pogut inflar el globus sense dificultats. Privilegiat per haver pujat les escales del Maldà sense cansar-me. Privilegiat, punt. Agraït. La Moumna no només m’ha recordat la sort que tinc. Ho ha fet amb estoica rebel·lia, amb gràcia, sense culpabilitzar ningú. I ploro. Ploro veient com, ara sí, complint la promesa del títol, canten Sobreviviré amb una força inigualable. Una força que, sí o sí, ens arriba.
Dic “sí o sí” perquè l’espectacle és accessible també per persones amb problemes d’audició gràcies a Anna Griera. L’actriu no només expressa el que diu el text amb la destresa i gràcia d’una ballarina, sinó que viu el text, literalment. En forma part i el transforma. I, en el procés i gràcies a la seva expressivitat i entusiasme, roba moltíssimes mirades, encara que puguis sentir-hi perfectament.
Surto amb la sensació que el teatre pot transformar la societat. Que pot donar a conèixer una malaltia molt poc coneguda. Que pot fer que les persones que la pateixen se sentin més acompanyades. Que ens recorda que l’empatia és el primer i l’amabilitat, el segon. I que no hi ha límits quan es tracta de fer el que t’apassiona. I això, en el món que vivim, és importantíssim. Gairebé tant com celebrar.
David Magaña