La faula de l’esquirol
L’Escorxador, 27 de maig de 2020

Un aire de conte il·lustrat, de pel·lícula d’animació, de poema visual. Aquesta història delicada sobre convivència captiva perquè més que una gran narració, t’explica un conte a cau d’orella. Un esquirol i un eriçó conviuen a la natura. La trobada els incomoda, però de mica en mica les punxes abraçaran i els aglans, les mores i els caragols es podran repartir. S’emmotllaran l’un a l’altre i es cuidaran. Malgrat el que han viscut, i el que els queda per viure, preferiran passar por acompanyats i riuran de fer tombarelles pel bosc.

L’excel·lència artística sempre és d’agrair i La Baldufa procura sempre cuidar fins a l’últim detall. L’espai escènic d’aquesta faula no té res a envejar a l’estètica de qualsevol pel·lícula de Disney o Pixar. Els petits efectes visuals (fulles i glans que cauen) enamoren, tant com uns vestuaris exquisits, divertits. Però potser el més destacable de La faula de l’esquirol és la banda sonora. El piano en directe genera una poètica íntima i tant l’instrument com el pianista creen alguns gags entranyables que converteixen la música en el tercer actor del muntatge. El contrapunt emocional embelleix i arrodoneix l’acció. No és cap secret que la música és el millor camí per arribar al cor.

De patacades i abraçades ja en vam veure a Bye bye, Confetti, però ara l’aposta és més naïf, més precisa, menys descarada. L’humor es deixa entreveure a cada gag i, sobretot, a cada mirada. Carles Pijuan i Emiliano Pardo tenen un clown genial, mereixedor d’un Premi de la Crítica a millor actor protagonista (jo dono idees, no fos cas). Ploren, passen por i riuen. La manipulació dels titelles de Carles Pijuan és sensacional, viscuda.

La faula que proposa La Baldufa no té el pes ni l’interès d’una gran odissea, segurament per això la trobem tan propera i tendra. Ens posem dins un bosc per espiar aquesta convivència i el somriure se’ns dibuixa al veure fluir aquesta amistat, amb una estètica tan ben cuidada.