Amb Suite No4. Do not disturb, de l’HOTEL col·lectiu escènic, assistim a una OBRA en majúscules, i no només perquè hi vulguem fer cabre les diferents accepcions de la paraula, que també (si veieu el vestit d’obrers dels ballarins i l’escenografia ho entendreu), sinó perquè compleix allò que fa que un espectacle t’agrade fins al punt que et deixe dies després amb ganes de parlar-ne: il·lustra i deixa forats per omplir a parts iguals. I mira que és difícil poder trobar paraules per definir-lo! És una d’aquelles obres, malgrat que sone a tòpic dir-ho, que has d’experimentar. Val la pena anar a la Sala Tallers del TNC i deixar-se sorprendre.
El col·lectiu de ballarins —que no empresa ni associació, com deixen clar a l’inici de l’espectacle— i d’intèrprets alhora, fa un treball excel·lent, els seus cossos tenen un llenguatge propi que parlen per sobre de les possibilitats de la paraula i dibuixen un univers únic, en què té cabuda tot el que ens és comú (i que, per tant, reconeixem com a normal) i tot el que és indesxifrable al mateix temps. Perquè siguem honestes: totes vivim en unes rutines que d’entrada ens pareixen inqüestionables, però en l’instant en què mos parem a pensar en el seu sentit, tot es capgira i acabem preguntant-nos per l’existència i llavors ens naix un instint de revelació contra tot, i tot el que es sostenia ja no ho fa, simplement, insisteixo, perquè mos hem aturat a raonar (vull dir, a enraonar). Només mos calen, doncs, uns minuts per caure en la profunditat més fosca i acabar concloent que en aquesta vida ens estem cavant «la nostra pròpia tomba». Per això les obres que veiem aquí representades; per aquest motiu, totes elles, la que és sinònim de funció i la que s’acarnissa a construir quelcom per omplir de sentit el camí i que la vida continue ballant. Ara bé, ens hauríem de preguntar si la coreografia ens representa amb dignitat.
Sens dubte, la dramatúrgia i direcció de Jordi Oriol és més que digna. Representar amb fortalesa i enginy el que hi ha de ridícul en l’humà i en el seu esdevenir és un exercici d’humilitat d’una bellesa que traspassa els límits de la comprensió. Efectivament, hi haurà moments que com a espectador no entendràs el perquè d’un moviment, d’una transformació o d’un so, però et serà igual perquè sentiràs que tot està en sintonia i que l’eclecticisme no és tan eclèctic quan està al servei de l’honestedat.
Moviments orgànics, moviments funcionals, moviments estrafalaris, moviments virtuosos i tècnics. Tot esdevé una construcció en la qual perdre’s amb la mirada. Fent ús de les paraules del mateix autor en la sinopsi, és com meravellar-se mirant el centelleig de les estrelles i especular sobre l’inconegut. Això sí, amb la seguretat d’estar davant d’una autèntica obra d’art. Que difícil és el que fan! Que difícil evocar un cosmos, quan hi ha tant de risc i tanta exigència en cadascun dels moviments!