Amor a mort
El Maldà

L’amor. Possiblement, el tema més tractat al llarg de la història. N’ha parlat la poesia, la música, la biologia, la psicologia, la pintura, el teatre, l’òpera, la filosofia… tothom ha intentat desxifrar què és l’amor quan, de fet, hi ha tantes formes d’estimar com persones. Tots estimem diferent. I aquesta és la base d’Amor a mort, l’espectacle que obre la temporada al Maldà. Aquest muntatge de The Feliuettes ens presenta tres muses (Laia Alsina i Riera, Maria Cirici i Laura Pau). Són les de la Grècia clàssica. Les que inspiren. Però amb una consciència social adaptada als nostres temps. Per parlar de com ha canviat la forma d’estimar, es retreuen accions passades. “I tu, que vas decidir inspirar aquell pintor que pegava la seva dona?”, recrimina una a una altra, mentre una tercera apunta que “l’amor ha canviat tant…” I a partir d’aquest plantejament veiem un seguit d’esquetxos -alguns de musicats, altres de text, alguns en format monòleg i fins i tot utilitzant titelles- de com estimen (estimem) les persones. Totes -o gairebé- les escenes s’acompassen a ritme de piano, interpretat en viu per Modesto Lai, amb música que casa fantàsticament amb cada estat d’ànim. La música ha estat composta per Gerard Gesé, Ariadna Cabiró i Arnau Tordera.

Al principi de l’espectacle, costa veure-hi un fil conductor més enllà de l’amor en sí. Pot semblar contradictori plantejar un espectacle com que no es pot explicar l’amor i tot seguit intentar-ho fer. A mesura que avancen les escenes t’adones que es denuncia que no hi ha amor bo, però sí que n’hi ha molts de dolents. La direcció, d’Eu Manzanares se centra a aportar matisos en cadascuna de les escenes, donant com a resultat actuacions divertides, però punyents quan el text ho requereix. La denúncia sempre millora amb l’humor.

Hi ha espectacles que tenen l’estrella de coincidir amb esdeveniments concrets que reforcen el missatge de l’obra. Aquest és un d’ells, doncs el petó no consentit de Luis Rubiales a Jenni Hermoso fa que aquesta obra esdevingui d’estricta actualitat i ens demostra que encara hi ha molta feina a fer tant en l’amor com en el consentiment. Obres així ajuden a reflexionar sobre què volem, què no volem, què pensem que volem, però en realitat no volem o sobre que volen que vulguem. De tant en tant va molt bé rumiar sobre allò que creiem que sabem o pensem simplement perquè sempre ha estat així.

De totes maneres, penso que aquesta és una obra sense un públic definit, ja que es tracten temes com el poliamor, el gènere no-binari, els incels o el ghosting -entre d’altres- amb argot juvenil, però combinat amb bromes antiquades per qui utilitza aquest llenguatge. Això, sumat al fet ser una obra muntada a partir d’escenes independents, em va impedir vibrar a la mateixa freqüència que les actrius durant bona part dels 80 minuts que dura l’espectacle. L’obra, però, també ens parla de la pressió estètica, de la dependència emocional, de l’amor més enllà del de parella…

L’actuació ho és tot en aquesta obra, doncs l’escenografia, obra d’Enric Romaní, consta de dos mòduls que es col·loquen de maneres diferents en cada escena i que s’il·luminen per crear diferents efectes. Amb només aquests elements, els moviments i les paraules acaparen tot el protagonisme amb una distribució del públic que permet tenir a escassos metres l’elenc actuant.

Parlar de l’amor és molt complicat. És una aposta realment arriscada perquè penso que ningú se sentirà completament representat. De totes maneres, és necessari parlar-ne per trencar alguns tabús i reflexionar sobre rols que tenim massa arrelats en la nostra societat.

Bernat Pareja
@desdelgalliner