Fitxa artística

• Autoria i direcció: Oriol Puig Grau
• Repartiment: Lluïsa Castell, Mariona Pagès, Alba Pujol i Laura Roig
• Escenografia: Paula González
• Il·luminació: Raimon Rius
• Vestuari: Vera Moles
• Música i espai sonor: Fernando Epelde
• Assessor de màgia: Álvaro Cortés
• Fotografia i vídeo promocional: Kiku Piñol
• Ajudants de direcció: Rita Gisbert i Rita Molina Vallicrosa
• Ajudant d’escenografia i confecció de telons: Marcel Puigví
• Assistent d’escenografia: Ainet Espín
• Construcció d’escenografia: Albert Ventura
• Desenvolupament tècnic de punt: IKIGAI KNIT STUDIO
• Propostes de disseny gràfic i estampació de vestuari: Martina Mefano Fioretti
• Estudiant en pràctiques MUET: Ana Palomo

Sala Beckett, 24 de juliol.

Hi ha espais que continuen existint molt després d’haver desaparegut. La casa que apareix a El número setze dels arcans majors n’és un exemple. La podem intentar conèixer, com a la dona russa que en va ser la propietària, a partir dels testimonis de tres dones que han passat per allà. Puig Grau, inspirat per una cita d’El zoo de vidre, de Tenesse Williams, veu els llamps com el mitjà que connecta el fet diví amb el que és terrenal, així com ho fa el tarot.

La Torre, el número setze dels arcans majors, simbolitza un canvi brusc, un esdeveniment inesperat i la ruptura d’un ordre establert. Aquesta simbologia no només dona nom a l’obra, sinó que també defineix la seva estructura. Dividida en tres actes, cadascun centrat en el testimoni d’una de les dones, la transició entre escenes es produeix de manera sobtada. Quan un relat arriba al seu final, un canvi radical en la il·luminació i el disseny sonor irromp a escena i dona pas a una nova narradora. El ritme, per tant, el porten entre les narradores i aquests interludis transitoris.

La gràcia de la proposta rau precisament en el fet que mai no ofereix una veritat absoluta. Cada testimoni aporta una nova peça, però també genera nous dubtes. Qui era realment la dona russa? Què va passar a la casa? Les tres dones diuen la veritat o reconstrueixen els records des de la seva pròpia percepció? I si aquesta percepció fos, precisament, la seva veritat? Fins i tot la dona russa, centre de tots els relats, roman parcialment inaccessible: parla en una llengua que la resta de personatges no comprenen. L’obra no busca respondre a aquestes preguntes, sinó instal·lar l’espectador en aquest petit caos. L’obliga a omplir els buits i a acceptar que, potser, no existeix una única versió dels fets. Tants buits narratius em van fer pensar en la teoria de la recepció de Wolfgang Iser i Hans Robert Jauss, que entén que el significat d’una obra no és tancat, sinó que es construeix en el diàleg entre el text i l’espectador. Aquí, cada pregunta que queda enlaire, cada informació incompleta i cada silenci obliguen el públic a omplir els espais en blanc des de la seva pròpia experiència. Hi ha tantes interpretacions com persones que vegin la funció. El risc d’aquesta aposta és que funcioni millor amb aquells espectadors disposats a abraçar la incertesa que no pas amb qui espera trobar una resposta definitiva.

Un dels grans encerts del text és la manera com relaciona tres històries que, en realitat, no tenen res a veure entre elles. A poc a poc apareixen elements recurrents —el llamp, el mag, la Torre o el número setze dels arcans majors— que actuen com a ecos entre els diferents relats. L’únic punt de trobada és la casa i la figura de la dona russa, que funcionen com el centre gravitacional de la proposta sense arribar a convertir les tres històries en una de sola.

L’escenografia aposta per la senzillesa. Amb el públic situat a banda i banda de l’espai escènic, una taula central ocupada per la periodista esdevé el punt des d’on s’articulen els diferents testimonis, mentre que als extrems s’aixequen dues grans estructures que recorden una mena d’ofrenes o altars de memòria. La seva base ampla i el progressiu estrenyiment cap a la part superior evoquen l’estructura de la Torre. Tot i la força visual d’aquests elements, la seva presència dramatúrgica és limitada i queden reservats, gairebé exclusivament, a les transicions entre els diferents relats. Hauria estat interessant veure com aquesta càrrega simbòlica es desplegava també durant l’acció.

Vaig sortir de la sala amb una sensació de desconcert i sense tenir del tot clar què acabava de veure. Lluny de ser un defecte, amb això és el que em quedo: la proposta no pretén resoldre un misteri, sinó deixar-lo viu. Com el llamp que travessa els relats de les protagonistes, El número setze dels arcans majors il·lumina una història durant un instant: prou perquè l’espectador n’entrevegi alguns fragments, però mai el conjunt sencer.

Àlex Hazzaa