Quan algú evoca el record del maig del 68 m’és impossible no pensar en les paraules que Passolini va dedicar a tota una colla d’estudiants que, en certa manera, jugaven a fer la revolució com qui juga al joc de moda de la temporada. De les seves controvertides paraules se n’extreu que allò que va passar no va tenir gaire de lluita i si molt d’escenificació. -Fins i tot n’hi ha que el situen com l’artífex de tota aquesta dèria per la política simbòlica que encara transitem a dia d’avui.-

I, tot i així, aquella efervescència adolescent ha aconseguit reverberar en el temps; i això ja és molt més que el que han aconseguit d’altres lluites que el món hagi pogut considerar més respectables. Fins i tot aquí regeix la llei del més bell: oblidem els actes mesquins i en recordem tan sols la bellesa de les paraules que van inspirar.

Amb Olympia, Carlota Subirós aborda la difícil tasca de transmetre’ns el que per ella va significar el descobriment d’aquell màgic esperit, quan tenia tan sols nou o deu anys, a través de les veus confinades en un vell disc de la col·lecció dels seus pares: l’Olympia de Paco Ibáñez.

Carlota Subirós ens explica la fascinació que sentia per aquelles misterioses paraules que es repetien dins seu com un mantra gairebé místic.
Ella, que transformava el agua pura per la guapura, que recordava de memòria fins i tot els clams dels espectadors, que s’espantava en percebre les inclemències que el temps anava esgarrapant en el seu preuat tresor i que descobria tot el que cal saber per anar per la vida en unes paraules que no acabava d’entendre del tot, va ser capaç de copsar les il·lusions i els anhels d’una generació que no era la seva, (recordem que quan la Carlota va néixer l’any 74, el maig del 68 ja s’havia esvaït, i per més inri a ella encara li quedaven deu anys per descobrir el mític disc de Paco Ibáñez) i els va fer seus.
I, tal com ens explica a l’obra, va sentir-se orfe quan, en obrir-se al món, es va adonar que aquella força existia només en el record d’unes veus feia temps oblidades i recloses dins el seu petit íntim tresor.

Jo, tal com la Carlota, també recordo haver descobert un món meravellós dins unes veus que convidaven a la transformació social*. I, tal com recorda la Carlota, també per mi van resultar ser un miratge: Ningú més els donava el crèdit que jo els havia donat i les seves paraules ja no significaven res per a ningú. O, si més no, no significaven el que havien significat en un espai i un temps molt concret. Un temps i un espai que havien desaparegut feia molt de temps.

És per això que entenc la necessitat que ha tingut Carlota Subirós d’escriure i dirigir una proposta com aquesta; que reflexiona sobre el sentit d’unes paraules i d’uns versos que havien tingut molt de sentit i que, amb el temps, han acabat perdent el significat. Llibertat ja no significa llibertat, democràcia ja no significa democràcia…
Qui no ha tingut el desig de convertir els seus amics a la pròpia religió? 

Kathy Sey, Neus Pàmies, Lurdes Barba, Paula Jornet, Vicenta Ndongo i Alba Pujol són les còmplices necessàries per donar veu al relat cabaretesc que ens vol explicar la mama Subirós abans d’anar a dormir. Un conte ple de records, que prova de donar-nos les claus i eines necessàries per anar pel món sense por i amb el cap ben alt.

Totes elles, noves converses, cedeixen la veu a la Carlota, que s’exposa a través de la més pura intimitat, explicant-nos no només el que per ella va significar aquell disc de Paco Ibáñez gravat a la mítica sala Olympia sinó també el que per ella va significar el propi teatre Lliure de Gràcia, artífex de la vocació teatral de la directora i dramaturga, i que ella defineix com a un Olympia particular.

D’aquesta manera, la proposta es construeix sobre un seguit de reflexions i records en forma de monòleg; o de cançons, magníficament interpretades per les veus de Paula Jornet, Neus Pàmies i Kathy Sey, cadascuna en un registre propi i diferenciat.

Val la pena esmentar el moment en que Lurdes Barba fa ressorgir una sèrie d’espectacles acollits en aquest mateix teatre, el Lliure de Gràcia, a través del record d’un arbre, d’un vestit vermell o bé d’una dona que fa dringar una copa. Fets que podrien ser titllats d’anecdòtics, però que han estat imprescindibles per constituir l’imaginari de la nostra Carlota i que, en certa manera, també han construït l’imaginari d’una bona part dels espectadors, que es miren l’escena amb la tendresa de qui se sent interpel·lat personalment.

La proposta es fa forta no només en la paraula sinó també en la intimitat del gest. La coreografia ideada per Cecilia Colacrai, apuntalada per la il·luminació de Raimon Rius, aconsegueix aprofitar al màxim l’escenografia de Max Glaenzel; un seguit de portes i trapes que s’obren i es tanquen suggerint les entranyes d’un teatre vestit de nervi. Ja des de l’inici, Neus Pàmies apuntala la direcció de l’espectacle a través del petit gest que suposa despullar el seu piano per mostrar-nos-en els intestins. Un cos nu es torna inevitablement més visceral, més salvatge, però també es mostra més íntim i sincer.

La Carlota, asseguda a primera fila, ens observa a l’aguait, esperant haver inflamat una guspira que ens inspiri tal com ella va ser inspirada per aquest alè de vida. Però les revelacions, em penso, són pròpies i intransferibles, i quan s’expliquen als altres o bé són acollides amb la fe del creient o bé queden un pèl deslluïdes pel rebombori que ens envolta. I jo, que ja he passat per aquí, què voleu que hi faci si soc una mica cínic?

*En el meu cas, les veus que per mi van ser Olympia es troben a Festival Folk (1967), Grup de Folk, i a En Moviment (2006), Obrint Pas.