Diumenge / Joan Brossa / Hermann Bonnín

La Seca, 28 d’abril de 2017

Joan Brossa opta per mostrar-se absurd davant d’un país amb el qual no està d’acord. Ho fa començant amb el No-Do i seguint amb allò que per a ell mostraria més la convencionalitat per excel·lència: un matrimoni a casa seva, qualsevol matí de diumenge. Aquests són els ingredients del que acaba sent, com la seva obra, poesia visual. L’elecció de Diumenge és un homenatge a l’autor per excel·lència de l’entitat i il·lustra la naturalesa de La Seca, un projecte artístic en commemoració amb l’artista que ha intentat mantenir des de la inauguració.

Enmig de mirades que esdevenen confortables pels personatges, es troba l’escenari llarg, a tocar de tot malgrat les seves dimensions. L’espectador és en aquesta ocasió aquell company, aquella banda sonora, aquell suport al qual els tres actors de prestigi proven d’acostar-se. Col·locades per a ells, en el seu espai de confort, només s’hi troben una butaca i una televisió, cada una en una punta, com si el menjador fos el centre de la seva existència cada Diumenge. I res més els envolta, res més que llibres per terra i el resguard que unes pastilles de colors desconegudes poden suposar davant de tants dolors i tanta infelicitat.

De fet, en tota l’obra no hi passa ben bé res. Aquesta parella viu conformada en el seu dia a dia i espera l’aparició periòdica de l’amic, que causa una influència un punt seductora en tots dos cònjuges per separat. És la seva presència que permet créixer l’essència onírica de l’espectacle. Tota aquesta poesia, que fa saltar la convenció que un diumenge qualsevol suposa a un ambient d’abstracció i incoherència, és la marca de l’autor, de l’època i de la disconformitat amb la raó. No cal doncs, que canviï res del principi al final, tan sols que el somni, allò que hi ha més enllà, es mostri.

L’ambient que el director Hermann Bonnin ha imaginat és bonic, fa partícip al públic i, fins i tot, és inspirador. Tot i això, es queda a un pas de captivar o enlluernar per l’aspiració de buscar excessivament la picada d’ullet d’un assistent que pretenia ser merament espectador. En les profunditats del cor d’aquells personatges, hi crida un enyor a un temps passat, potser a París, potser a la idea que tal ciutat representa, però desconeguda pel públic. Sigui com sigui, a Diumenge l’envolta una aura de benestar i confiança en una millora per a tot que rau ben endins de les persones.

Judit Martínez Gili

@CritCultural