Girls like that (Noies d’aquestes)
Sala Versus Glòries, 8 de maig de 2022.

L’amistat és una arma de doble fil, sobretot quan s’utilitza la paraula per descriure relacions que no ho són i simplement és supervivència a l’institut. Però, al mateix temps, mai les persones, ni tan sols les noies del St. Helen, són malvades per naturalesa, sinó un ampli ventall de petites reaccions completament basades en la necessitat i pressió social. Noies d’aquestes precisament tracta d’això, dels petits grisos que acaben sent negres, perquè dona veu als pensaments de cinc noies d’institut davant de la filtració de la foto d’una d’elles despullada.

Cristina López, Aida Llop, Clara Moraleda, Marta Niell i Laura Porta estan impressionants en aquesta proposta. L’escenari de la Sala Versus els queda petit quan canten i ballen del no-res, i també quan demostren un treball de personatge minuciós. Cada noia d’aquestes és una persona normal i corrent, única en la seva manera d’afrontar i entendre els conflictes. Precisament són aquests detalls el que dota de context real una història que podria ser tòpica i fins i tot passada. En cada intervenció que disparen s’hi percep, en guió adaptat i en intenció, el pes de múltiples eixos que influeixen els personatges a reaccionar d’una manera o d’una altra, com la necessitat d’integrar-se, la pressió estètica, el patriarcat o les relacions amb el lideratge.

Noies d’aquestes juga a la corda fluixa entre realitat i ficció, perquè hi ha llenguatge i relacions reals, perquè el que passa a les noies del St. Helen ens recorda fàcilment als nostres anys d’institut, on també hi havia una jerarquia no escrita però fixada a la carn i els rumors i imatges virals sobrepassaven un sentit de l’ètica que tot just despertava en les xarxes socials. Ara, que el sèxting transcendeix la privacitat d’un xat privat ho vam descobrir fa deu anys, i ja no es pretén alliçonar a ningú amb això. Elles són reals, i el desenvolupament de la història, narrada des dels seus propis pensaments i reaccions espontànies, dona molta proximitat i un punt d’humor al muntatge.

I al mateix temps, al voltant de fets versemblants hi ha una posada en escena i un desenvolupament de la trama de ficció, oníric, intemporal. L’espai situa en un parc quan els gronxadors ja només són per seure-hi, les llums ubiquen en l’interior de cada noia o en un context de relació entre elles, i el vestuari fa pensar tant en un internat privat com en el vestit d’una nina. A més, la introducció de cançons més o menys actuals, tot sigui dit genialment harmonitzades, també arrossega de dins de la història a fora al públic. Tot plegat deixa el dubte de si en la direcció de l’espectacle hi ha una voluntat mesquina, per molt que benintencionada, d’infantilitzar els personatges i les actrius.

Tot i això, la popular història britànica trepitja fort un escenari massa petit per tenir-hi cinc artistasses, i unes grades massa buides perquè això pugui sortir a compte. Sí, els instituts han de poder veure aquesta proposta, però també té molt d’un assaig de la crua realitat en el context de l’adolescència i en pinzellades de la vida adulta professional, i la manera de jutjar-se i de sobreviure diu molt de la societat masclista on vivim i que, al cap i a la fi, construïm nosaltres.

Judit Martínez Gili
@CritCultural