Filumena Marturano
Teatre Municipal de Girona /Temporada Alta, 12 de novembre de 2021

El dia que van fer Filumena Marturano al Teatre Municipal va passar una cosa curiosa: el públic va aplaudir molt abans que s’acabés l’obra, convençut que ja s’havia acabat. Això només els va passar a qui no havien mirat exactament quant duraria la funció, o els que no sabien gens què passaria, però va ser una porció notable dels espectadors. I és que ben bé feia la sensació de final: Filumena Marturano se’n va, ben digna, a perseguir un futur incert, a viure en la misèria amb uns fills que acaba de recuperar, allunyant-se d’un home que la fa patir. Era un bon final per Filumena, si no fos que encara quedaven un parell d’escenes. I sobretot si no fos perquè no era un final feliç. Era una fi tràgica, on l’únic que li quedava a la protagonista era la dignitat; i era trist, com pot ser la vida, per tant era un final real. Però Eduardo de Fillipo estimava massa el teatre per a rebaixar-lo a fer-ho una còpia de la vida. El teatre, com demostra sovint a les seves obres, es confon amb la vida perquè és la vida elevada. Amb aquest amor a la ficció no podia deixar que la Filomena tingués un final real i cru. Aquest personatge, allunyat de tota moral, d’una baixesa que l’eleva a la categoria de persona real, però a qui aconsegueix que se li pugui perdonar tot, es mereixia un bon final. Un final gloriós, just a la seva mesura, que li expiés les faltes i que li proporcionés la seguretat que mereixia. Per això havia d’acabar de manera menys tràgica però més teatral.

I això l’havia d’allargar dues escenes, potser prescindibles per alguns espectadors, però que canvien tot el significat de l’obra. Perquè la indulgència del seu final també és una indulgència pel públic. Quan vaig saber que farien Filumena Marturano em vaig plantejar la vigència d’aquesta obra. Com pot mantenir-se actual en el segle del feminisme la història d’una dona que es vol aconseguir casar com sigui per poder oferir als seus fills un bon futur? Com pot ser vigent una dona que amagarà com pugui la repudia d’haver estat mare soltera, en un temps en què ja està ben vist? Doncs perquè els actes d’aquest personatge queden en segon pla davant la tendresa que t’inspira, que el fa atemporal. Perquè la capacitat d’entendrir-se no passa de moda, ni la necessitat de ser optimista. Per això Filumena Marturano seguirà agradant i seguirà creant empaties en uns espectadors que viuen temps molt diferents dels que ella malvivia, perquè el món segueix necessitant finals feliços. Perquè se segueixen necessitant ficcions que t’apropin a la veritat des de la bonhomia, no només des de la brutalitat.

Hi ha gent que vol omplir el món de simples cançons d’amor, que canta McCartney. I hi ha gent que vol omplir els teatres i distreure’s una estoneta amb una bona mentida, i veure finals feliços i recordar que també són possibles. And what’s wrong with that?

Anna Llosas
@annnallj