L’olor eixordadora del blanc, Lo Spazio + Moreno Ensemble project
Teatre Akadèmia, 20 de maig de 2021
‘L’olor eixordadora del blanc’ és un exercici brechtià, amb molt bon resultat, de plasmar la ment de Vincent van Gogh en la seva última etapa, tancat en el manicomi Saint-Paul-de-Manson, on “les habitacions són blanques, els llits són blancs, les finestres són blanques, les portes són blanques, els vestits són blancs i les flors… també les flors neixen blanques”. Aquesta manca de colors i paisatges, que també experimenta el públic des del principi, li escanya l’ànima i el seny. Això queda emmarcat amb la juxtaposició del seu germà Teo i el relat del seu viatge per prats i camps; la seva visita li recorda que hi ha un món a fora ple de colors, de llibertat i de ritme. L’anhel del Vincent pel passat, on ell era el pintor Van Gogh, creix fins a l’obsessió. La situació de pèrdua de poder i identitat anul·la el protagonista en una illa exempta de color i, per tant, de vida.
La paraula “SILENCI”, i el subseqüent silenci, trenca de manera punyent l’atmosfera. Tot, absolutament tot, a l’escenari es para per un moment. Els personatges trenquen el caos amb la paraula gairebé com una súplica, només per tornar al conflicte desgraciadament amb més força. L’ús sinestèsic que fa la direcció de Moreno Bernardi del SILENCI queda retratada per l’excel·lent actuació. El posat o l’actitud (“Haltung”) dels actors, que al principi només sembla una espècie de coreografia recurrent dels bojos que van pul·lulant per tot el teatre, serveix perfectament de premissa per als personatges que després vindran i, a la vegada, per a aportar a la incòmoda inquietud de la psique d’en Vincent.
Aquests tics, aquest posat en moció, són la font del personatge que, marcats per la patologia d’aquest, acoloreixen la seva veu, el seu moviment, la seva expressió i mirada… Tot plegat és un estil o una estètica a la qual el públic potser no està acostumat i li pot semblar estrany, però el manicomi de Saint-Paul-de-Manson es converteix en l’excusa perfecta per a que sembli realista. Sigui el que sigui que vol dir la paraula “realista”.
L’obra viu de la impecable actuació, dels cants i cors dissonants. Creen una òpera desgarradora on el ritme del video mapping, dels actors i del text reflecteixen la constant obsessió del protagonista que, com ell diu, no para de dubtar de la realitat un cop dins de la bogeria, igual que hom no pot parar de llegir un cop hom n’ha après, i demana l’eixordadora pausa del SILENCI, del color blanc que enlluerna tot l’escenari. El públic pot empatitzar amb el pobre Vincent en la seva frustració i el seu aïllament, com a mínim, perquè tots hem estat tancats i sols de manera indefinida.
Al final, el públic no podrà més que ensordir als actors amb un aplaudiment i sortir del teatre reflexionant en SILENCI.
Héctor Naranjo-Gàmez
@hector_naranjo_gamez / @tiodelbarret