El viatge de Paula
La Badabadoc, 22 de setembre de 2022
Que complicat és ser filla. Fins a quin punt els nostres progenitors ens traspassen les seves neures? Aquest viatge s’inicia en la infància de Paula (Sara Fernández), on veiem que la seva mare l’obliga a menjar bledes, l’acusa de menjar-se una taula sencera de xocolata i, en l’etapa adolescent, intenta implantar una dieta i la jutja per vestir amb roba ajustada que remarca el seu cos. Això i la separació dels seus pares són dels primers motors que engeguen el malestar de Paula, que per sort ens descobreix a l’entranyable Pepica, una espècie de “fada” imaginària que acompanya i li dóna amor.
La mala relació amb el menjar, la falta d’atenció per part del pare, relacions amoroses frustrades i un seguit de comentaris i situacions aleatòries resulten ser el desencadenant d’un trastorn de la conducta alimentària, concretament un trastorn per afartament. Paula pateix episodis d’ingesta voraç, de pèrdua del control sobre què i quant està menjant, que cada vegada es reprodueixen de manera més recurrent. Es representa aquest moment amb una Paula grotesca, un monstre amb una fam desmesurada, una visió pertorbadora de com s’autopercep en un episodi d’afartament. Parlar d’una mala relació amb el menjar, com deia María Lerín (Psicòloga TCA) al col·loqui postfunció, pot significar quelcom a la teva vida sobre el que sí que tens control, el què menges i quan ho menges, convertint-se en moltes ocasions en l’única font de plaer immediat, en una via d’escap.
El text, basat en la història de Sara Fernàndez, té un caràcter proper, directe, cru i que demana un nivell interpretatiu molt acurat que als meus ulls li ha faltat una última empenta per acabar d’explosionar escènicament. En tota la peça ressona molt la direcció de l’Alejandra Jiménez, que a moments ens recorda a l’excel·lent Blanca desvelada, sobretot amb el tractament dels diferents personatges. Tot i que en aquest cas, el ritme de l’espectacle sembla que costi d’arrencar, potser perquè s’obren molts fils dramatúrgics que no acaben de desenvolupar-se i tot plegat es pot tornar una mica dispers. Tanmateix, la proximitat amb l’actriu és un gust perquè afavoreix la connexió del públic amb el viatge, a moments ple de dramatisme i altres de sarcasme, com en l’explicació de les dietes (moment preferit del públic? Probablement).
La il·luminació és un element molt present ja que juga a tantes possibilitats com moments temporals, espais, personatges o emocions hi ha. El recurs de les caixes funciona molt com a construcció dels diferents escenaris i dibuix de l’estrès de Paula en l’espai; un moviment de les caixes com a sinònim d’ordenar o gestionar el seu estat mental.
El viatge de Paula és una reivindicació del cos no normatiu, un exercici per entendre una mica més els TCA i recordar la importància de cuidar-se i reforçar l’autoestima. Tot plegat, una reflexió de la col·lisió constant amb la societat que d’una manera o altra totes revivim diverses vegades al llarg de la nostra vida.
Clara Cañabate
@clara.canabate