El divendres 24 de juliol se’m va presentar una oferta que no vaig poder denegar: Un Paso Adelante de Mar Garcia i Javi Soler, acompanyats per Karen Àngels, Ainhoa Aparicio, Olivia Busquets i Elena Martínez, un espectacle emmarcat dins la programació del festival Terrats en Cultura.
Per començar, Terrats en Cultura té el seu je ne se quoi: l’espai que ocupa són terrats (com el seu nom indica) i, a més a més, no es revel·la el lloc exacte fins unes hores abans de l’inici de l’espectacle. Tal com ells diuen, pot ser que una obra de teatre o un concert amb la ciutat als teus peus, s’acabi transformant en un esdeveniment amb un toc de clandestinitat, una aventura que t’espera en algun racó de la ciutat.
Un Paso Adelante. És absolutament inevitable que el nom no et recordi a la sèrie de Televisió Espanyola. De fet, s’assemblen força, ja que totes dues tenen la mateixa premisa: un grup de joves intentant fer-se un lloc dins la salvatge indústria de la dansa i l’espectacle. Milers d’hores i diners invertits en una formació constant, el tedi d’haver de fer càstings, audicions i self-tapes, tot fonamentat per la passió i que, si has nascut artista, no valores una altra manera de viure.
L’espectacle neix justament d’aquí: del que no serveix, de les mil self-tapes que t’han demanat i no han donat fruit, d’aquesta carrera constant d’intentar-ho una vegada i una altra i rebre més “gracias, ya te llamaremos” que qualsevol altra resposta. Agafen tot allò que es podria percebre com a fracàs i ho estenen damunt la taula, ensenyant-ho i fent que tot aquest esforç per convertir-te en paó reial i ensenyar en dos minuts de vídeo que ets capaç de fer un salt mortal, cinc piruetes, tocar el saxo i recitar un text, valguin la pena i, per fi, aquestes habilitats puguin sortir de la galeria del mòbil.
El missatge es construeix en base a la repetició. Es repeteixen les coreografies, el text i el moviment. A través d’això també ens van donant informació, la mateixa que et demanen quan vas a fer càstings: Nom, alçada (tot i que a vegades ; ) et posis un parell de centímetres més), professió, formació, projectes… Després de les presentacions, ens topem amb l’audició. Un espai generalment fred i hostil, on tens un munt de gent observant-te mentre tu estens totes les teves plomes per intentar impressionar-los i que això derivi en una feina inestable i un sou precari. Tot això culmina amb un “gracias, ya te llamaremos”, i l’espectacle també acaba aquí.
Al final, tal com es va comentar al col·loqui posterior, l’artista està en un examen constant. Tota l’estona es qüestionen les nostres capacitats i el que no et serveix per a un càsting potser és el motiu pel qual et diuen que sí en un altre. Ens formem en mil i una coses i poc sovint és suficient. El més habitual és que et diguin que no i, al principi, costa entendre que aquest “no” no vol dir que siguis inepte, sinó que en aquell projecte en concret no encaixes. I ho intentes i ho tornes a intentar. Estem en un examen constant del qual no sabem el temari ni les preguntes.
Potser aquí rau la clau de Un Paso Adelante: no parla de l’èxit, sinó de tot el que hi ha abans i després. Surts de l’espectacle amb la sensació que t’han obert una carpeta plena de currículums que normalment queden en un calaix i que ara, durant una estona, han pogut veure la llum i s’han tornat col·lectius. No hi ha catarsi ni resposta, simplement perquè tampoc hi és a la vida real, però em vaig sentir acompanyada i sostinguda. Suposo que només ens queda sucumbir al sistema, presentar-nos, tornar-ho a intentar i ser conscients que no sempre sortirà com voldríem, però és que l’única manera d’arribar algun lloc és fer un pas endavant.
Júlia Bosch
@juuliabj_