CR#SH (Tothom pot caure)
Mostra Igualada, 2 d’abril de 2022

Tres intèrprets joves recorden com van viure la seva etapa d’institut amb la intenció de posar damunt de l’escenari temes i conflictes transversals de l’adolescència, però dels quals no se’n parlava: ansietat, identitat, autoestima, salut mental o descoberta sexual. CR#SH (Tothom pot caure) és, sens dubte, un espectacle de creació jove, si bé impulsada per adults, que es postula com l’èxit inesperat de l’edició d’enguany de la Mostra d’Igualada.

Els tres intèrprets aboquen tota la seva energia de forma generosa en una proposta llarga, honesta i molt real. Es treballa des del pla de l’imaginari, on els tres protagonistes expliquen i il·lustren les accions en primera persona, sense una sobrecarregada representació que trauria pes a la perspectiva personal de la narració d’un record. Això li dona a CR#SH un punt de canyera i figurada que, per sorpresa d’alguns, toca més de peus a la vida real que un intent de construir una ficció a base d’escenes d’una sola trama. D’aquesta manera, si detalla la història la mateixa persona afectada amb més o menys les seves paraules, el perill de la mirada paternalista alliçonadora desapareix. En cap moment hi ha allò de “com ho hauria d’haver fet” o “adolescents del món, no feu això”. Ben el contrari, parla de l’adolescència normal i corrent, la que no protagonitza mai la ficció, la que viu o ha viscut qualsevol. Potser està ben fet perquè, com diuen, van basar-se en les preocupacions sinceres d’adolescents en el període d’investigació inicial, com hauria de passar sempre.

A CR#SH s’aprecia la cura en el procés de presa de decisions dramatúrgiques, des d’una sensibilitat punyent i delicadesa per trobar la manera com explicar o abordar cada part del relat. Hi ha tralla, però hi ha respecte, en filar entre les tres narracions protagonistes. A la cura se li suma una estètica fluor, trash amb xandall, sense gairebé gens d’elements escenogràfics en un espai escènic dominat pel disseny de llums, potser per donar tota la força (i responsabilitat) als testimonis. Que siguin tres històries de vida estira la capacitat d’atenció de l’espectador fins a límits consensuadament permesos, sota la batuta de salts de capítol i de llenguatge a ritme de prova esportiva que li donen dinamisme.

En definitiva, CR#SH és una sorpresa inesperada de connexió amb l’ansietat, la pressió, les inseguretats i la duresa de fer-se gran que emociona i interpel·la als adolescents del present i els que ho van ser, com a mínim en l’era digital, perquè toca molta realitat des de la naturalitat. Que no sapiguem qui són aquesta gent de Cia Mea Culpa, almenys amb aquest to i aquestes intencions, li dona un aire de sorpresa gratificant, però que s’haurà de ratificar pròximament. Per ara, enhorabona.

Judit Martínez Gili
@CritCultural