Pazzo
Sala Versus Glòries, 10 de febrer de 2023

Quan vaig entrar a la sala i vaig veure l’escenografia, em va portar molta nostàlgia de quan anava al circ, molt de tant en tant. El mig circ que hi ha muntat em va fer sentir que jo era a dins l’escenari. Aquella estona de relaxar-me abans que comences la funció em va recordar la meva infància, aquells moments que esperes riure sense parar, veure pallassos, trapezistes, acròbates… I en què encara que no entenguis el que està passant al teu voltant, et fascina el seu treball. Aquell moment on tenies esperança i il·lusió i sabies que tot podia passar… però tot arriba al seu final. Què és el que passa quan només t’has dedicat a una cosa a la teva vida i ja no hi ha futur?

L’estima entre el Dàrius (Adrian Grösser) i en Francesco (Jordi Banacolocha) em va portar el record de situacions familiars. Encara que no cal tenir la mateixa sang per ser família, sempre hi ha algú o alguna cosa que t’uneix. Vaig reflexionar i ser més conscient que les coses poden acabar i que la gent s’ha d’ajudar entre ella per poder continuar endavant. Ben mirat, cadascú té la seva manera de viure o sobreviure. Hi ha coses que et poden fer vergonya, però que necessites per continuar endavant.

La malenconia de la il·luminació ajuda a connectar i empatitzar més de pressa amb la història, submergir-se dins d’una foscor pessimista on, malgrat tot, sempre s’hi pot veure una llum d’esperança. L’amor i la passió canvia la gent, viure del record no sempre és bo. És important saber d’on venim, però també a on anem. I mai sabem quan és el moment de marxar fins que arribi el moment indicat.

L’espectacle em va emocionar, transportar al record. Tot el que transcorria a escena feia que ho mirés amb amor i m’ajudava a entendre que no tot és senzill, però que s’ha de lluitar. El silenci en escena es feia notar i ajudava a entrar sense pensar-ho.

Àlex Grande
@alex_gral_27