Marga Socias s’il·lumina de sobte entre el públic. Ha tingut una idea. Si volem, ens la pot ensenyar, però, bé, sense fer-nos expectatives; encara és molt petita. La rebusca entre caixes de formes diverses, fins que la troba. Entre idees grans, estranyes, boníssimes, idees que s’han escapat de la caixa i idees que ara no sé si eren meves o no, un ou surt a escena per representar la idea que la protagonista està covant.
En un monòleg senzill però intel·ligent, Marga Socias posa en pràctica una al·legoria per explicar quelcom quotidià però important: les idees al principi només són inicis, si les treballem podem créixer, fins i tot a vegades creixen sense voler!, algunes funcionen, algunes no, però tenir-ne de guardades sempre ens pot servir. Hi ha algun argument més petitó i quotidià que aquest? Amb la seva estètica i gràcia habituals, la companyia torna un altre cop a sorprendre’ns fent brillar una idea que al principi, o per a algú altre, podria no tenir res d’especial. Caracteritzats per l’humor i la poesia visual, els muntatges de Marga Socias sempre aconsegueixen il·luminar i donar una nova perspectiva a les accions que ens acompanyen dia a dia. Tot allò que fem automàticament, ho veiem amb llum nova quan Marga Socias ens ho ensenya i ens ho transforma.
El públic petit semblava gaudir de la vessant més visual de la peça, mentre els adults li seguíem el ritme al monòleg metafòric. Un bon equilibri per a tots els públics que ens convida a jugar una estona adequada. Ni massa llarg, ni massa curt, per molt que de grat m’hagués quedat mirant idees un tros més del dia. La participació i aparició sobtada de Xavi Moreno, segon intèrpret de l’obra, queda del tot inesperada i injustificada. Sap greu veure que ni tan sols se’l presenta. Qui sap si potser així ha estat acordat entre ells? Des del públic, però, fa una estranya sensació de voler dissimular la seva presència, com si fos una ajuda per a la intèrpret principal que hem de fer veure que no hem vist. La seva actuació és impecable com la de Marga Socias, i potser només una menció a la seva persona, un “ei, mireu! ell ens ajudarà a desenvolupar la idea”, seria suficient perquè s’anul·lés tal estranyesa.
No obstant això, l’obra és un muntatge bonic, tant visualment com pel discurs, on Thomas Roper ha fet un treball simple i a la vegada perfectament adequat amb els objectes, que és un dels imperdibles del teatre familiar aquesta temporada. I tot i no conèixer de primera mà les entranyes de la seva creació, l’ajuda de Toti Toronell no passa desapercebuda i s’intueix que ha deixat marca en aquest humor absurd però espavilat, en aquest to proper i desenfadat combinat amb una estètica de marrons i de tocs retros que sempre recorden a unes golfes conegudes.
Anna Ginestà Farriol