Lo nuestro és una comèdia que s’edifica en el drama de moltes de les famílies de classe obrera: la lluita per aconseguir els teus somnis quan les condicions materials et van en contra. Hi ha qui és més optimista i pensa que la sort acabarà per estar al seu favor, hi ha qui creu que el peix està venut i que el sistema ofega sempre els més pobres, impossibilitant-los tenir cap mena d’il·lusió. Els dos relats conviuen, encertadament, en l’obra d’Eu Manzanares i ens és fàcil empatitzar amb qualsevol de les dues bandes. Si eres pobre, o humil, com insisteix a remarcar la mare de la família Guerrero Fernández, saps que estàs condemnat a viure en un laberint emocional, en què tot, fins i tot el més insignificant (quina mena de desig t’atreveixes a demanar-li a l’univers?), pot ser decisiu perquè tires endavant o, al contrari, et rendisques. Així i tot, l’amor i l’humor són forces imparables que ens empenyen a trobar solucions. Entre discussió i discussió, així ens ho demostren els personatges d’aquesta entranyable comèdia.

T’hi sentes representat o no, els intèrprets ens encomanen una vitalitat i dignitats envejable. I vols que la fortuna els somriga i que surten il·lesos en el seu intent de recuperar “lo nostre”. Tanmateix, tens la certesa que, si fracassen, ho faran amb el cap ben alt i sabent que la raó i la justícia estan del seu costat.

Lo nuestro és també un retrat generacional esbossat per la música que acompanya la història. Tot i que no sempre pareix entrar en escena amb suficient organicitat, les transicions musicals ens regalen alguns dels millors moments de l’obra, La muralla d’Ana Belén o Corazón indomable de Camela sumen tendresa, rebel·lia i eufòria a una comèdia que vibra amb naturalitat i proximitat al menjador recreat a l’Espai Texas i esdevé, d’alguna manera, coral.

Maria Mingorance López