El messies

Gran Teatre del Liceu, 16 de març de 2024

Robert Wilson no només plasma el seu imaginari plàstic al teatre. És un artista amb un clar llenguatge visual que a través del joc monocromàtic transforma la realitat, tant a escena com en arts plàstiques.

Havent vist les seves adaptacions d’”El Rinoceront” d’Eugène Ionescu i l’”Ubú Rei” d’Alfred Jarry, l’anunci de la seva arribada al Gran Teatre del Liceu amb una proposta escènica a través d’un ”El Messies” casant Händel i Mozart em va omplir tant d’expectatives com de por. Per una banda, el seu imaginari estètic té una plasticitat única que et fa viatjar a un món visual dens, on el “menys és més” col·labora amb la meticulositat. El seu “Ubú” de la passada temporada al TNC (el qual també vaig criticar) em va semblar encisador a nivell estètic, però buit en quant a contingut escènic en comparació amb altres obres seves. Aquest cop, però, no ha estat un viatge teatral dins un quadre escènic, sinó que ha estat precisament això: un quadre escènic, o una col·lecció d’ells.

Més que una proposta teatral o operística, és una exposició de diversos quadres pictòrics que varien en un mateix tema i que exhuma a Déu i Jesús a través de cançons. És, en essència, un concert pictòric.

Tot i així, aquest joc pictòric es juga relativament poc: la posada en escena era monòtona (sumada al monocromatisme en sí) i es recolzava massa en la solemnitat i la parsimònia (llenguatge típic de Wilson, però en aquest cas, amb un èmfasi extrem). Anant a veure la peça amb la Julieta Laxalt, companya de Novaveu i gran amistat, vam coincidir en que l’escena que destacava era un duet on es subvertia les paraules originals i s’escenificava una seducció còmica entre els dos personatges més clown de la peça. La resta eren en essència: “Cantant a prosceni, recte, amb el cor rere seu, recte, amb un element plàstic que cau del sostre mentre (sovint, però no sempre) un personatge disfressat fa una acció ràpida que xoca amb la lentitud de la resta de l’elenc”, i fins i tot el propi públic dubtava quan s’havia d’aplaudir i quan no, donant pas a inicis fallits d’ovacions. Evidentment, tant a nivell tècnic com artístic les imatges són potents i espectaculars de veure posades en escena, sumades a uns intèrprets impecables a nivell de tècnica (però a vegades no a nivell de volum) que omplien el Liceu amb una solemnitat i grandiloqüència digne de gaudir. Tot i així, quan portes dues hores veient el mateix format amb la mateixa textura musical, se’t comença a adormir tant el cul com el cap.

La gent maquíssima del Liceu ens van permetre a la Julieta i a mi esnobejar durant una nit i gaudir de cava i canapès al Saló Dels Miralls després de l’estrena, on entre americanes i vestits (i alguna dessuadora que denotava més riquesa que qualsevol altra persona a la sala) compartíem l’opinió de que acabàvem de veure la vessant més plàstica de Wilson, que casava el cabaret amb els grans cors Cristians, resultant en una exposició de 50+77 minuts de quadres escènics.

Quan Wilson va entrar a la sala, es va adreçar en un petit speech (parsimoniós com el seu art):

“[…] Tècnics, escenògrafs, cor, cantants solistes, orquestra,… tots estaven escoltant en conjunt. I quin millor moment que avui per tenir aquest missatge? Aquest missatge d’esperança? Amb el Món tal i com està ara, necessitem escoltar aquesta música més que mai.”

Amb el cava acabat i el bol de fruits secs buit ens vam moure descaradament subtils per la sala per intentar prendre-li dos segonets al director, i després d’una bona estona dissimulant a metre i mig seu mentre ell acabava de parlar amb gent massa important com per reconèixer-los (“Los que mueven los hilos en las sombras” segons la Julieta), finalment vaig donar-li la mateixa mà amb la que vaig alabar el seu Rhinoceros a Eòlia i qüestionar el seu Ubú al blog. Quan li vaig esmentar aquestes dues peces, va somriure exclamant “Very different to this one!”, comentant-nos que gaudeix molt aportant creacions variades i diferents entre sí. En aquest cas, el seu procés amb aquesta re-interpretació d’”El Messies” neixia a través d’unes obres pictòriques que anava fent durant el procés (i que a partir del 20 de març es podran veure a la Galeria SENDA de Barcelona).

Ens va preguntar quin havia estat el nostre moment preferit abans que una dona amb perfum de cartera gràvida li privés de la meva resposta, perquè el fet que la filla de la convidada toca el fagot era més important que la meva opinió. La Julieta m’assenyalava el rellotge del mòbil amb pressa, i un cop l’olor de maquillatge car i fusta de fagot es va difuminar, vam fer-nos una fotografia amb ell i va rebre la meva resposta: “El duet”, perquè era l’únic cop on sentíem que es jugava amb la proposta escènica lluny de tot allò pictòric, que ens despertava de la monotonia temàtica.

Potser sóc massa teatral per una representació pictòrico-escènica, potser el seu “Rinoceront” em va contaminar les seves següents peces perquè va casar tan bé amb la meva fascinació amb el teatre surrealista que cap altra m’ha seduït tan bé, o potser sóc massa inquiet com per veure quadres mida “escenari del Liceu” durant quasi 3 hores. Però quan la novetat de l’impacte de veure un Wilson davant meu es difuminava, m’encisava més aixecar la mirada i buscar la caricatura oculta d’en Jordi Pujol a l’arc del prosceni del Liceu.

Àlex Locubiche