BruelsSala Beckett, 22 de novembre de 2019
La Sala Beckett recupera aquest novembre Bruels, una obra escrita i dirigida per Oriol Morales i Pujolar, guanyadora del Premi Adrià Gual 2018 i que vam poder veure aquest estiu al Festival Grec.
Bruels parla sobre la memòria, sobre els records. Sobre les històries i llegendes dels pobles, sobre les històries de les nostres famílies. Sobre la post-guerra, la culpa i els remordiments. Sobre l’Empordà, els seus boscos i les seves gents.
Rebecca Alabert, Iona Balcells, Joan Marmaneu i José Pescina ens expliquen de manera fragmentada la història del Josep, un home que en el temps de la post-guerra va mudar-se a la casa d’una altra família (que va rebre gràcies als serveis prestats, com ells diuen) va fer fortuna i va acabar sent l’alcalde de Figueres. Un personatge envoltat de misteri i sobre el qual existeixen diverses llegendes populars.
Dic fragmentada, perquè aquesta narració està intercalada amb monòlegs dels actors en el que sembla ser un to bastant autobiogràfic, sobre ells mateixos i les seves famílies. No sé realment si acaba de funcionar aquesta divisió, personalment crec que faltava emoció i sentiment en els monòlegs dels actors, els quals adquirien més versemblança en la narració de la història del Josep.
Tot i així, em va agradar molt el to informal i proper que es respira des de la primera escena. Els actors miren directament al públic i busquen la seva complicitat. Com a espectador dóna la sensació que estàs entre amics, uns amics que t’estan explicant una història i a moments fins i tot penses que estan improvisant i buscant la millor manera d’explicar-te-la.
L’obra té un ritme pausat, amb molts silencis. Tot i que l’hora i mitja d’espectacle no es fa llarga, s’agraïen els moments corals on la narració agafava un ritme més dinàmic i picat. Es tracta d’una obra contemplativa, que es dóna el seu temps, on hi vas entrant poc a poc. Em va recordar al cinema de Robert Bresson o a algunes pel·lícules d’Eric Rohmer.
I parlo de cinema perquè Bruels em va semblar una obra molt cinematogràfica. Entre l’escenografia d’Ona Grau, simple però que pel tipus de discurs funcionava molt bé, i el disseny audiovisual d’Aleix Plana, es fa molt bon ús dels materials per crear peces audiovisuals molt maques. I és que crec que l’audiovisual és el punt fort d’aquesta obra. Moments com el monòleg a primer pla de la Iona o l’escena al llit de les dues noies (la millor escena de la obra en la meva opinió) creen una atmosfera molt íntima i personal que endinsen l’espectador en aquesta mena d’espai entre el cinema i el teatre.
Va ser una llàstima per això, que el dia que vaig anar l’actor Juan Pablo Mazorra, no hi era. L’havia vist actuar amb anterioritat i em va agradar tant que ell va ser la raó principal per la que volia veure aquest espectacle. En el seu lloc estava José Pescina, que em va donar la sensació que s’estrenava en l’obra, ja que a moments se’l notava una mica insegur.
En definitiva, Bruels és un retrat de les històries populars o familiars que hem escoltat o ens han explicat. Un retrat de records o de la idea que ens hem fet d’aquests records, d’un no saber ben bé quin és el límit entre la realitat i la ficció. I que et deixa amb el dubte quan surts de l’espectacle.
Paula Castillo@paulacasstillo4
