Rara Avis ha sigut l’espectacle del 29è Circ d’Hivern de l’Ateneu 9 Barris. Cinc intèrprets (Martina Covone, Lucia Heege, Sophie Núñez, Pia Bautista i Mariana Fernández) que dominen trapezi fix, trapezi balanç i corda llisa, s’espremen en una obra que també inclou dansa, projeccions, text i màscares, per parlar de la raresa que ens travessa a totes i proclamar l’encert que és portar-la amb orgull.
Tenint al cap la dificultat, normalment palpable, d’erigir espectacles de circ que, per una banda, es teixeixin de forma coherent amb una dramatúrgia conscient i, de l’altra, surtin de les dinàmiques d’alternança de protagonisme entre diferents números demostratius, és molt remarcable el bon equilibri que, en aquest, es crea entre les intervencions de les diferents artistes. Si bé hi ha alguns moments en què cada una d’elles queda sola a l’escenari, concentrant tota l’atenció, en cap cas sembla que es busquin els aplaudiments de forma individual. A la mateixa sensació d’equilibri se suma el fet que, en la major part dels moments en què el circ regna per sobre les altres disciplines, les cinc intèrprets actuen a la vegada. No només escapen així de l’alternança típica ja mencionada, sinó que l’efecte aconseguit és molt més impressionant. Cal, en aquest punt, destacar la destresa de totes no només en la tècnica sinó també en la coordinació grupal, que fa l’obra molt més amable i entranyable.
Tot i això, penso que l’excés de recursos resta homogeneïtat al total de l’obra. Excels en el circ, penso que el grup falla en alguns moments sobretot en la dansa i en la interpretació rere les màscares. No pas per falta de capacitat, sinó més aviat per saturació dramatúrgica. Quan l’impàs entre escenes et demana estar, en els moments de transició, també al cent per cent; canviar del circ a la dansa, de la dansa al text, jugar a la vegada amb les projeccions i saber manipular objectes o brodar la imitació del moviment d’un ocell, és normal que alguna cosa no surti perfecta. No penso que falti retocar el sentit de l’obra. Al contrari, crec que la idea que vol posar-se sobre la taula queda prou clara, però potser manca donar coherència a la multiplicitat d’imatges que apareixen per justificar el títol i el tema (que si unes ombres d’ocells, que si elles vestides d’ocells per connectar amb el leitmotiv…). Més que res, crec que aquesta saturació acaba insistint massa en un missatge que, amb els números de circ, el monòleg i la interacció natural entre les intèrprets ja s’entendria de meravella. Penso, en resum, que els números de dansa queden una mica desquadrats i empobrits en comparació amb els de circ, i que es veu una mica el llautó a la utilitat de nexe que se’ls dona. També que les màscares estan poc dissenyades a consciència (cosa que imagino pel resultat, però que no puc saber del cert) i infrautilitzades (s’ensenyen al principi i en una altra ocasió, que queda una mica desconnectada de la resta). I com que el que diré podria dir-se que és gust personal, ho expressaré com a opinió del tot qüestionable; hagués preferit que, o bé s’utilitzessin tota o gairebé tota l’estona, convertint l’espectacle en un espectacle de màscares com a tal, o bé s’haguessin fet servir només al principi, anecdòticament, i no s’hi hagués insistit més. Com dic, aquesta és una opinió molt incisiva i del tot meva. Reitero, tanmateix, com a postulat més imperant, que l’acumulació de recursos resta més que no pas suma a l’aglutinació.
Em va agradar molt veure, malgrat aquesta remarca dels aspectes més desairosos, que l’obra atrapava tant a petites com a adultes. Sempre és positiu, i difícil, abastar un gran gruix de públic i que tothom surti content per igual. La simpatia que desperten les cinc artistes, i la seva perícia, una mica opacada per la dramatúrgia exigent de Natalia Barraza (criticable constructivament, però en cap cas desdenyable), acaba prevalent per sobre els petits errors que, netejant-se, deixarien una obra d’encara més qualitat.
Rara Avis podrà veure’s encara fins al 19 de gener a l’espai de l’Ateneu, anunciada amb la fotografia xulíssima de Sílvia Poch que avança l’estètica acollidora de l’espectacle.
Anna Ginestà
@annaaginesta (instagram)
@annaflabiol (X)